Balanç dels deures fets
Havent acabat la temporada de tastos, la tardor sembla venir carregada de novetats. Les conclusions enguany ens revelen un augment considerable de la qualitat a algunes DO, però per sobre de tot la sensació que s’extreu de la feina feta és doble: per una banda, cada vegada veiem més a prop el que perseguíem, cap altra cosa que convertir-nos en un estudi de camp de la qualitat del vi català per tal de fer-lo millorar any rere any mitjançant una anàlisi pública i sincera dins l’edició corresponent. Per l’altra, aconseguir que molts cellers ho entenguin així, mirant més enllà de la part que afecta legítimament als seus interessos empresarials.
Potser des d’aquesta vessant és més interessant encara pensar en el guany que se n’obtindria pel que fa a la maduresa com a sector; fer ús de totes aquelles eines que ofereixin una opinió sincera sobre l’estat de la viticultura i dels vins catalans, per tal de millorar i avançar des de la situació actual, per tal de recuperar espais que ens pertanyen naturalment com ara el mercat català.
La Guia assoleix la quarta edició en un moment difícil per a tots, però l’equip que la fem som conscients que cal seguir parlant clar al públic per obligar als productors a corregir defectes i mancances quan abans millor; tanmateix cal parlar d’allò que és excel·lent, i ho fem a bastament a les seccions que pertoca. Pensem que les dues parts del discurs han influït de manera cabdal en l’argumentari públic del sector durant els darrers quatre anys, malgrat tot el que ens ha plogut a sobre en aquest període. Sembla, però, que la tempesta ja ha escampat i ara queda un plugim fàcil de suportar. Agraïm al sector el gir que s’ha produït al voltant de la nostra feina, i el que d’alguna manera és l’acceptació d’una realitat que el mercat ha fet palesa amb contundència els darrers sis o set anys.
Enguany la gran notícia és l’aparició cada vegada més nombrosa de grans vins de finca en el sentit literal d’aquest concepte: grans vins d’una sola finca. Cellers com ara Vinyes d’Olivardots, Terroir al Límit, Tomàs Cusiné, Vinyes Domènech, Vinyes d’en Gabriel, Albet i Noya, Vinyes del Tiet Pere, Mas Martinet, Mas la Mola, Carles Andreu, entre d’altres que ara no em venen al cap, milloren ostensiblement els seus treballs, en general, atès que a alguns entre ells no els quedava massa marge de millora.
DO per DO la cosa és més complicada; l’avenç de la Xarel·lo al Penedès, de la Trepat a la Conca, i de la Pansa Blanca a Alella, és espectacular. La picapoll passa un moment potser estable, esperant un punt més de maduresa en les seves presentacions passades per barrica, enguany un punt passades de fusta. La carinyena blanca segueix creixent i aviat es farà un lloc entre les varietats blanques més preuades de l’Empordà: tres cellers més n’elaboren respecte a l’edició anterior. La Terra Alta consolida la seva identitat amb la garnatxa blanca, que en mans de Bàrbara Forés, de Piñol, del Celler de Gandesa, d’Agrícola Sant Josep o d’Edetària té el futur més que assegurat; cal destacar, en el cas d’aquest darrer celler, la incorporació de la garnatxa peluda a les varietats presents a la zona, donant als seus vins negres un caràcter més elegant que en anyades anteriors, més rodó i complet, més suau i avellutat. Covilalba i el Celler de Gandesa palesen que la carinyena ha de ser potenciada a la Terra Alta: 2 Finques i Puresa en són testimoni. El Priorat, com sempre, tira del carro per ell mateix i per tots a la vegada. Arquetip històric del vi català de qualitat, segueix amb els seus arguments convincents i amb una defensa cada vegada menys connivent del territori, on les concessions a les varietats foranes són progressivament més petites; els vins ho noten, i les mitjanes de puntuació que enguany oferirem a l’encapçalament de cada DO com a novetat ho deixen clar. Tarragona dona suport decidit a la sumoi, o sumoll, que esdevé l’argument que li faltava per tirar endavant amb discurs i senderi: és una de les notícies més encoratjadores de l’any, veure que per fi aquesta varietat històrica es desfà del llast que la DO Penedès li va posar a sobre fa gairebé 30 anys. Costers del Segre segueix en la seva via de ser una mena de banc de proves per fer vins del món, per adaptar varietats a climes més freds: una via gairebé experimental, un sentit semblant al d’un laboratori on es poden fer assajos per adaptar qualsevol cosa al medi català. Des de la Guia pensem que fóra bó que penséssim en centrar el discurs en la feina d’alguns elaboradors amb la macabeu, per començar; i buscar més arguments per recuperar la identitat del territori en els propers 10 anys. Aquest és el camí triat pel Pla de Bages, que ant rere any va recuperant vinyes; passaran uns quants, però, abans no veurem vins de picapoll negre o mandó dels quals els elaboradors d’aquesta DO n’estiguin prou convençuts com per sortir al mercat. El Penedès consolida la xarel·lo com a opció, tot i que hi ha veus que ja diuen que ara tot és xarel·lo i que es treballa a cop de moda. Cal no fer massa cas aquesta vegada, des del nostre punt de vista no és el mateix que fa trenta o quaranta anys: ara hi ha gent preparada que sap el que té entre mans, i una experiència en els mercats que condueix aquesta tendència des de la dificultat de vendre vins de varietats globalitzades, l’especialitat del Penedès durant les darreres dècades. Cal ara potenciar la sumoll per anar a vendre amb una ampolla carregada d’arguments a sota de cada braç, perquè ara els venedors van gairebé amb una mà lliure. A Alella la pansa blanca és el motor dels vins blancs, més encara després del redescobriment del cupatge tradicional amb garnatxa blanca. Tot i la presència dins la gamma d’Alella Vinícola de l’Ivori Blanc FB, retocat amb un punt de chardonnay, els vins del nou celler Bouquet d’Alella han estat la revelació d’una manera antiga d’entendre el vi d’Alella, una mena de retorn conceptual als anys 70 afinat per les tècniques i coneixements actuals, que han fet possible dos vins espectaculars ja la primera anyada: caldrà seguir-los de ben a prop. Per últim, la DO que més i millor ha crescut i evolucionat, des del nostre punt de vista, és el Montsant, que passa un moment dolç del qual caldrà veure en què acaba, perquè el potencial és gran i encara no està clar quin és el límit d’aquesta zona. Veurem.
Per la resta de conclusions, puntuacions, estadístiques i novetats que no destaparé aquí – n’hi ha una de molt grossa – us demanaré que ens ajudeu comprant el llibre: ja sabeu que és la manera de que el podrem fer de nou començant a tastar el proper febrer: esteu tots convidats a compartir-ho amb nosaltres, un a un, dia a dia. Us esperem.
Afegeix aquesta Pàgina als teus xarxes socials favorites
( 3 Votes )
| < Anterior | Següent > |
|---|
Darrera actualització de dilluns, 19 de setembre de 2011 05:57
