Sobreviure a l’ambigüitat del Penedès
Molts cellers del Penedès han forçat un gir en la seva actitud; de l’enaltiment orgullós de la zona amb missatges beatífics i que gairebé suposen una hagiografia del Penedès, com ara Penedès denominació d’origen, ple d’insultant ironia, o d’altres més generals en termes geogràfics que volen vendre un egregi territori vinícola amb Catalunya país de grans vins, fins a la instal·lació de la perplexitat davant la consciencia d’un problema que exigeix d’un tarannà més reflexiu. S’ha donat un capgirell definitiu intrínsec i constituïu de la naturalesa contradictòria de la realitat del vi al nostre país. La pirotècnia i la pompa dels eslògans abans esmentats amagaven ja l’abaltida cadència que s’estén des de l’ebrietat extàtica, des de la apòcrifa jactància, fins a la falcada vocació per a la fatiga que ara per ara singularitza aquesta zona.
La crisi ha servit per evidenciar el que hi ha darrera del Penedès: un marasme de vaguetats d’un sector extraviat, vegetatiu, afeblit per tant pleonasme i mancat de referència on si algun concepte no el descriu pas és el clarament erradívol concepte de denominació d’origen. Veiem sens dubte com hi cristal·litza certa recerca edípica en aquesta zona, però també som testimonis de com alhora alguns cellers s’aboquen enfebrits dirigint-se cap a subterfugis perifèrics, com ara l’èxode en el que s’han encaminat errants a practicar l’aritmètica de la deserció ara apostolats al voltant de la DO Garraf, mentre el germen de la problemàtica els continua pudint a les mans des de ben a prop, des de la mateixa matriu. És vox populi que cellers de llinatge reconegut d’aquesta denominació vessen tots el esforços en obrir-se horitzons comercials a partir d’experiments amb híbrids productors directes com la Chancellor, la Chambourcin o la Vidal, mentre que paradoxalment vol altificar una sub-zonificació del Penedès per potenciar el caràcter immutable, singular de la topografia de la regió i la particular expressió varietal associada.
Al marge de tanta via servil-mercantilista trobem ubicat a les Gunyoles d’Avinyonet el petit celler de Mas Candí que sembla esqueixar el firmament de varietats foranes i d’altres pous d’aigües negres que de vegades s’amaguen darrera del Penedès, amb la seva aposta per la vinya experimental de varietat autòctona recuperada com el vi de taula Can 28 elaborat amb Mandó. Aquesta és l’aposta del celler per oferir un vi jove a partir de les maceracions curtes que exigeix aquesta varietat, a la qual, per tal d’evitar una excessiva cessió de compostos aldehídics vegetals (hexenal, compostos C6), és interessant practicar-hi el desrapat. És a més rica en compostos polifenòlics i aromes a endrines, de server i groselles negres: en Ramon Jané, viticultor ,enòleg i un dels quatre pilars del celler, li destaca la seva proximitat aromàtica amb la Syrah i ens facilita una síntesi del que amaga el Can 28: “busco fer un vi jove, d’aromes interessants de joventut”.
Trobem vins que esdevenen vestigis arqueològics de la riquesa varietal autòctona del Penedès abans de la invasió francòfila com l’Ovella negra elaborat amb la supervivent Garnatxa Blanca provinent d’unes vinyes sense datació exacte, d’entre 60-70 anys, i que perfila un vi sense fusta i derivat de minsos rendiments que intenta seduir per les seves sensacions tàctils en boca i on hi destaca la feina feta amb lies. Dins de la gamma de blancs hi trobem el Desig, un producte que en Ramón defineix com “l’expressió de la xarel·lo”, un vi conformat a partir de vinyes velles de xarel·lo de 49 anys entortolligades com les serps del Laocoont i que són conduïdes a partir d’una reflexió que parteix d’una comprensió profunda de la terra en tota la seva complexitat i gestualitat encaminada cap a la generació de vida, que opera des del respecte pels moviments d’intercanvi i simbiosi entre els organismes vius, i és interessant subratllar que manté aquesta parcel·la de xarel·lo sense intervencions anticriptogàmiques ni d’altres desviacions amb sistèmics; assumint un mínim d’operacions agrícoles que acosten a la planta a la realització efectiva de l’equilibri.
El conspicu 4QX és un superb vi de xarel·lo provinent de quatre diferents parcel·les de vinyes velles del Penedès i que és vinificat separadament en quatre botes de fusta: acàcia, castanyer, roure francès Allier i roure americà. El resultat és una manifestació eclèctica d’aquest extraordinari varietal i que sens dubte esdevindrà, reflex testimonial de l’anyada, d’aquest 2010, d’un any complicat per pluges just abans de la collita segons ens explica en Ramon. Les Forques és un compendi de varietats autòctones experimentals però que neix del cupatge majoritari de la parasitària i omnipresent Cabernet Sauvignon, aquest cop conduïda en vas i arrelada al pla terrestre de sòls argilo-calcaris amb reductes de còdols i de la qual es cull una petita producció d’uns 5000-6000 kg/h. Dels millors ceps d’aquesta parcel·la s’obté la fracció de Cabernet que conté el Sol+Sòl exemplificant el clima i no pas l’expressió estrictament varietal on hi compareix un cupatge a partir del raïm del Médoc per excel·lència, que permet tot un allau de tipologies de conducció gràcies al seus flexibles sarments.
Les exigües instal·lacions enològiques passen per ser un reflex de la humilitat que traspua el celler. L’economia en la gestió de l’espai exigeix de certa austeritat dominada per la funcionalitat, on no hi regne l’opulència tecnològica d’aparells enològics que puguin esborneiar-nos i fer-nos perdre el nord sobre el que realment ha d’encaterinar-nos d’un celler. Ubicat entre dos espais, Cava i Penedès, en Ramón Jané, el qual s’identifica amb la figura del viticultor bourguignon, també podria esdevenir el Hans Castorp del segle XXI, un personatge que a través de l’autor se’ns presentava com un tipus arquetípic circumspecte i anodí, com el més comú dels humans, però que realment esdevé un personatge afamat de coneixement, voraç d’erudició i que emprèn converses entre dos tutors antitètics, en tant que es veu en mig de l’humanisme enciclopèdic de Settembrini i de l’idolàtra de la contrareforma i fatalista reaccionari Naphta. En el cas que ens ocupa, ambdós despietats oradors esdevindrien intercanviables en els seus papers de Consells Reguladors, de Penedès i de Cava respectivament, que depenent de l’orientació del Mestral o del Xaloc o d’altres arbitràries alquímies, advoquen o els emmena una política més lliberal, que a vegades es degrada fins un acusat llibertinatge consumptiu, o es tanquen en un proteccionisme involutiu. L’incòlume Ramon es veu exercint el vassallatge davant tantes admonicions que prescriuen els diferents Consells Reguladors.
El 2010 des de la perspectiva de Mas Candí és una de les millors anyades per a elaborar cava, amb un bon equilibri entre acidesa i grau del raïm destinat a fer el vi base. Existeixen moltes maneres de fer cava però en moltes d’elles no s’hi percep ni engruna de sensibilitat ni de receptivitat cap la integració varietal en el medi. “ El cava s’ha de diferenciar i la xarel·lo seria la varietat preferible ja que el macabeu no esdevé adient en aquesta zona de la plana d’Avinyonet i tendeix al pansiment. Per altra banda la parellada produeix en excés i dóna poc grau i acidesa, sense gaire consistència. L’expressió laxa i lleugera de sensacions cítriques la fa excepcionalment adient per diluir i poca cosa més”.
Davant l’oratòria monòtona que ofereixen la majoria de caves, moltes vegades fomentada per cellers que únicament es dediquen a comprar el vi directament, s’ha d’apostar per una tipificació més acusada de l’expressió dels diferents varietals, per exemple “la zona on el xarel·lo permeti expressar-se en termes qualitatius i de tipicitat doncs potenciem-lo, allà on sigui preferible la Parellada i on evolucioni bé aquesta varietat com a Font-Rubí, doncs instaurem-hi cava de parellada”. Ara la intenció d’en Ramon de cara al futur passa per elaborar un cava rosat de sumoll tot i l’encarcarat discurs eminentment retrògrad i coercitiu del Consell Regulador del cava, ara actuant com un Naphta de recalcitrant nihilisme davant la varietat recentment acceptada per la DO Penedès com autoritzada. Així doncs, el consell regulador de Cava només deixa lloc a la negació i per tant dibuixa un enorme interrogant damunt l’aposta d’elaborar-ne un espumós.
Finalment en Ramon ens va esbossar altres interessantíssimes novetats com ara un vi dolç en la línia dels Auslese (selecció de raïms tardans, madurs i triats) o Spätlese (verema tardana) alemanys elaborat amb grans de raïms d’una vinya experimental de Malvasia de Sitges rica en terpens, com el geraniol, nerol i citronel·lol, que va aparèixer dominada per podridura però amb un caràcter dolç net i suggerent, després d’una selecció acurada dels gotims en la línia de sélection des grains nobles. La crònica de l’estat del patrimoni de varietats autòctones experimentals en aquest 2010 la podem resumir amb les següents dades: La Mandó en aquest 2010 ha aparegut doblegada per una mala maduració i un delicat estat fitosanitari, a partir de la qual, malgrat tot, s’intentarà obtenir-ne un rosat. En quant a la també complicada Mònica aquest any no s’ha collit.
Des de la vinya de xarel·lo que flanqueja el celler ens trobem encarats a l’horitzó de la vesprada, panorama que amaga darrera la seva vocació geomètrica un futur de significació sense concretar que també suposa una clara confrontació polisèmica entre la multiplicitat d’ interpretacions simbòliques d’aquest. Per una banda el Penedès traça un horitzó hieràtic inactiu, però a la vegada s’hi esbossa clarament al llarg d’Avinyonet Nou un enfilall de mòduls poligonals de formigó, PVC i alumini, estigmes i paradigma de l’avulsiu procés d’industrialització que parasita una zona eminentment agrícola, ara susceptible d’esdevenir un satèl·lit més de Barcelona. En definitiva, una visió que parla des d’una èpica més descriptiva de les maniobres pròpies del nou món. Per altra banda, recollint el relleu de la tradició plenament europea dins la qual la mirada cap a l’horitzó s’hi integrava un cert pessimisme, el paisatge del confí crea una composició pictòrica evocadora de melangia i on també hi podem veure l’execució visual del paradís perdut, de la mateixa manera com els paisatges de Friedrich supuraven estranyesa i soledat. Aquests són sentiments comuns que ens envolten ara que des de Mas Candí mirem cap el Penedès, són afeccions que preconitzen un panorama viticultural incert que segons en Ramón necessita regir-se de polítiques més honestes.
Jordi Abellan
Afegeix aquesta Pàgina als teus xarxes socials favorites
( 17 Votes )
| Següent > |
|---|
Darrera actualització de dimarts, 7 de desembre de 2010 12:12
