La guia de Vins de Catalunya

Vinyes Domenech

La Verema a la DO Montsant

Vi de muntanya: Furvus i Teixar
Jordi Alcover

entrada de vinyes domenech

M'he posat a escriure com si res, després de venir d'una vinya just als peus de la Serra de Llaberia; no és tan fàcil, de vegades el cos no vol marxar així com així d'un lloc, i et diu que cal que et quedis una estona més o que tornis més sovint. Per això he pensat que el millor moment per escriure era aquest mateix.

Difícil ser objectiu. Des dels meus punts de vista, ara per ara públics i coneguts, la Rita i el Joan Ignasi compleixen tots els passos , els que crec imprescindibles, per fer el millor dels vins coherents amb el seu entorn. Ho dic així perquè és molt més difícil aconseguir les dues coses que només una; un bon vi no és tan difícil de fer. Però un bon vi de terrer, que expliqui ell mateix d'on i de quan ve, com està fet, que tingui cura de les varietats pròpies i que respecti i valori l'entorn, d'aquests no hi ha tants.

El camí fins arribar aquí ha estat llarg; el celler és nou de trinca, és la primera anyada que vinifica aquí. De fet encara no està acabat. Cal tenir en compte que és una vinya de muntanya, que aquí s'arriba per una pista estreta, i que construir aquí un celler ha estat una feinada. Quan els vins estiguin reposant i les necessitats energètiques no siguin les de la temporada de verema, les plaques solars abastiran d'electricitat el celler. L'aportació extra s'aconsegueix amb un grup electrogen; la línia elèctrica no s'ha fet arribar, per no espatllar l'entorn amb una instal•lació aèria.

Som a finals d’octubre i la verema a la finca s'ha acabat, està tot el vi als dipòsits. Però avui els entra una verema de Garnatxa de 80 anys que seleccionaran davant nostre a peu de màquina. Entre tots descarreguem les caixes, es pesen; és llavors quan la Rita i el Joan Ignasi es pugen dalt d'una caixa a cada costat de la tolva i van seleccionant el raïm directament des de les caixes.

el_celler_de_vinyes_domenech_als_peus_de_la_serra_de_llaberia.jpg

Els criteris semblen simples, però no ho són tant. Tot i ser una garnatxa vella, molt madura i de molta qualitat, com que som a 24 d'octubre hi ha gotims que cal tornar a mirar per que estan fins i tot massa madurs. La verema a Capçanes, si és agosarada i valenta com aquesta que espera a l'últim dia, no ve mai amb el raïm tocat, ni podrit, però alguns gotims primerencs ja són panses. S'ha de mirar amb atenció; caixa per caixa els anem observant, no parlen amb ningú perquè estan pel que han d'estar.

La pregunta és obligada; si no hi sou i ha d'entrar raïm, qui el selecciona? “aquesta feina només la fem la família; el Joan Ignasi, jo, o els meus fills”. És a dir, que assumeixen la responsabilitat directe de la qualitat del gra, i per tant del vi.

Cal a més mirar el calendari lunar per veremar o entrar raïm; aquí la Rita es mostra inflexible. Cal que no sigui dia Nodo, dia no propici per fer res, o potser propici per no fer res . Sovint tallen els gotims per la meitat, per veure com estan per dintre, o per seleccionar la part de dalt, més insolada per definició i que acostuma a estar més madura. Gotim a gotim passa el raïm per la desrapadora, i els grans, només trencats, entren directament dins una mànega que els condueix per gravetat al dipòsit adient. Allà comencen a macerar en fred i, en pocs dies, a fermentar.

De tot el raïm que ha entrat, que s'ha pesat i acceptat, potser un 20% no ha anat a parar al dipòsit. Ens diuen que això passa sovint, perquè els pagesos els costa molt veremar d'una manera selectiva. Ens consta que ells ja ho fan amb el seu; a sota cada cep, ara que han acabat la verema, hi ha gotims escampats a totes les vinyes.

Han deixat, però, uns quants gotims a les vinyes; dos aquí, tres allà, potser els més petits o els que encara eren verds. Fa vent; aquí sempre bufa un vent suau i sec, del sud, que asseca els gotims i els manté sans i nets. Per això poden fer amb aquest raïm escadusser una mistela de panses, que veremen al novembre, que premsen amb les mans, que m’han convidat a fer amb ells, i que no me’n privaré d’ajudar a fer; més endavant en parlarem. Potser cinquanta ampolles, a tot estirar, de la darrera expressió de la collita, potser l'última gota de cada gotim, de cada vinya i de cada any; en no anar hauria de ser molt indulgent amb mi mateix, per perdonar-me la mostra d'ignorància implícita.

L’anècdota

Hi ha un intrús allà a les muntanyes de la Serra de LLaberia; és gran i voluminós, calculen que deu de pesar uns 130kg. I es menja els gotims que han d’anar al Teixar. No l’han vist, però aquest “lladregot” deixa marques al terra i les seves petjades no passen desapercebudes per ningú. Encara no us imagineu qui és?,... Es el porc senglar amb millor gust pel vi que he conegut mai!!!!