La guia de Vins de Catalunya - Guia de Vins de Catalunya

L’Olivera; alguna cosa més que vi i oli

Estem a Vallbona de les Monges, un dels pobles històrics del Císter; seu del més petit dels tres monestirs d’aquest ordre. És un municipi de 120 habitants, emblemàtic per un projecte que s’ha convertit en una realitat tan tangible com arrelada en el territori. És el celler cooperatiu de l’Olivera.

En Pau, que porta la vinya; en Jordi, que comercialitza el vi; i en Carles, que porta l’organització de la comunitat i a la vegada és l’enòleg del grup, ens han explicat profundament què ha passat per que aquest celler es converteixi en una referència pel que fa a vins blancs a tot Catalunya. Reunir en un sol conjunt una vessant social, una altra de recuperació del territori i del conreu de la vinya - gairebé substituït pel cereal a la zona després de la guerra civil - i una tercera de recuperació de varietats perdudes tant de raïm com d’olivera no és freqüent a Catalunya, més encara tenint en compte que des dels consells reguladors no s’acostuma a donar un suport explícit a aquestes actituds. A més, fer-ho dins un context cooperatiu que té com a objectiu la integració de persones amb disminució és més difícil encara. És per això que pensem que es mereix un espai destacat a qualsevol medi.

A l’Olivera treballen amb vinya de secà, normalment plantada a les parts més fondes de les valls per combatre la sequera; el paisatge ondulat encara conserva els murs de pedra seca que formen terrasses amb les quals es reté una part de l’aigua a les parts altes, on s’acostuma a plantar olivera o ametller guanyant terreny a la muntanya i ajudant amb les arrels a fixar la terra. Això s’està perdent per manca de rendibilitat, i el patrimoni cultural que suposa també es va ensorrant a mida que s’abandonen aquests cultius.

El Pau i el Jordi ens expliquen la problemàtica local del raïm i del camp en general: molta feina poc rendible, que fa que no sigui possible gairebé viure dignament del camp. L’arrelament de nous pobladors al món rural és a més molt difícil, atès que els recursos per l’adaptació que se’ls poden dedicar són més aviat escadussers, lligats més a la voluntat desinteressada dels acollidors que no pas a una estructura que ho fomenti més que incipientment.

Els vins de l’Olivera no són globals. Ells diuen que no són estandaritzats. En definitiva, defugen les varietats franceses més comunes llevat de la chardonnay, que a Costers del Segre en general menja de banda. Els pagesos s’han intercanviat tota la vida els ceps, i dins aquesta reflexió les proves que fan ells amb marselan - un creuament de garnatxa i cabernet - o la portuguesa touriga nacional - que forma part del cupatge del porto - tenen com a destí formar part de cupatges diversos per millorar els vins actuals o fer-ne de nous, concretament vins negres, que veurem en un futur molt pròxim. El Pau diu, però que cabernet sauvignon o franc i merlot no seran mai autòctones, perquè n’hi ha plantades a dojo per tot el globus.

Ara estan treballant una vinya de malvasia de Sitges i Xarel·lo: al Penedès es manté que aquesta varietat no funciona bé per sobre dels 400 metres. Aquí les vinyes estan entre 500 i 700 metres i la veritat és que produeix menys, però funciona molt bé. Una mostra més de la lògica clàssica del pagès, que vol quilos, quan més millor, per treure el màxim benefici possible. La malvasia, ara per ara, es destinarà als cupatges pel seu perfil aromàtic i el volum que aporta als seus vins més lleugers de macabeu com Agaliu i Missenyora; també forma part del seu vi dolç blanc Rasim, pansificant els gotims a l’ombra sobre llit de palla.

A més, estan treballant juntament amb el grup Slow Food Terres de Lleida també el projecte “vinyes trobades”, de recerca de varietats antigues de la zona i de les quals en uns anys es començarà a saber quines varietats són i el vi que produeixen, tot i que potser s’hauran de rebatejar per que el nom d’algunes, ara per ara, és oblidat per tots; de moment estan numerats i nomenats d’acord amb les vinyes concretes d’on procedeixen. Els estudis per saber quines varietats són inclouen l’anàlisi de fulla i d’ADN. Sovint passa que els ceps que troben ja es coneixen, encara que el pagès els digui amb un nom diferent; sovint serveix per saber quines varietats hi havia per aquí abans de laguerra civil o fins i tot de la filoxera, que és quan es va arrencar molta de la vinya que hi havia.

Varietats com el macabeu, a l’Olivera, són objecte de tracte especial: es condueixen pel sistema “flor de lis”, importat de Portugal, estenent els sarments fins a 30 borrons que han de produir 30 gotims per cep, tot buscant el màxim aprofitament de la insolació; amb aquest sistema, amb 18000-20000m²  de superfície foliar exposada al sol es poden produir 10000 kg de raïm molt bo. Les collites fetes des que l’apliquen demostren que s’aconsegueix més grau i millor estat sanitari del gra. El misteri, encara, és saber si aquests ceps envelliran prou bé com per garantir una qualitat suficient del raïm que produeixin més endavant.

La chardonnay la van plantar tot pensant en fer un petit homenatge als monestirs del segle XIV, els cistercencs de la Borgonya que van escampar el cultiu del raïm per allà on passaven. Els resultats són excel·lents i estables, com ho demostra la seva marca Eixaders, una referència entre els vins blancs fermentats i criats en bóta a Costers del Segre.

A l’Olivera treballen en agricultura ecològica certificada. Diuen que potser és més difícil certificar-ho que fer-ho directament, però que al mercat és un valor, que afegeix al celler un compromís amb el territori.

L’equip es farà càrrec en un futur pròxim de Vinyes de Barcelona; l’acord contempla feina per a 20 persones dins una residència que ha fet l’Ajuntament: desprès d’un període de traspàs d’un any o dos, en col·laboració amb l’equip del mateix José Luis Pérez. La feina passa per altres ocupacions, com ara netejar bosc, o d’altres, per complementar els ingressos per la tasca estricte d’elaboració del vi de Barcelona.

Hem dinat amb tots els treballadors al menjador, una fantàstica sopa de galets i un pollastre amb pèsols per llepar-se els dits. De postres una taronja. Poques vegades m’he sentit més còmode quan he visitat un celler; impressionat a més per la senzillesa i la quotidianitat. Són així; i al final, segons ens diuen, han decidit no amagar-ho. Felicitats.

En Carles ens explica que des del principi, l’any 1974, treballen amb persones amb discapacitat, tot i que en aquell moment parlar d’aquest tema era no només agosarat sinó també nou completament, atès que discapacitat volia dir que no podia fer res en absolut. Poc a poc es va treballant per integrar-los, patint molt, aprenent de les crisis, i poc a poc ajuntant finques, i al final arribant a la conclusió de que la vinya era el conreu que més s’esqueia al seu tarannà. Van plantar el Chardonnay el 82, i el 88 van convertir el paller en celler. El primer vi que van fer va ser el Blanc de Serè; el 91 van fer els primers fermentats en barrica, i l’equip es va anar consolidant. Les persones que arriben amb discapacitat es poden incorporar en condició de socis de la cooperativa. Ara, amb la territorialització dels serveis per la Generalitat, els que venen han de ser de la zona, o si més no, de la província de Lleida. Ara mateix són 30 socis treballadors i més o menys la mateixa quantitat de socis col·laboradors, que continuen vinculats d’alguna manera a la cooperativa. Pel que fa a la terra, ara mateix la cooperativa disposa de 60 ha, de les quals hi ha18 de vinya i 20 d’olivera.Respecte a l’oli, també col·laboren en un projecte de recuperació paral·lel a les vinyes trobades, les “oliveres trobades”, de les que s’estan fent petites produccions per determinar les seves característiques i que es poden comprar, entre d’altres llocs, al propi celler.

Ara per ara l’Olivera és l’únic celler de tota Espanya que treballa amb persones amb discapacitat en règim de cooperativa.

Ens han ensenyat el celler: és l’antic paller al qual han afegit instal·lacions noves, encara per acabar, que inclouen una cava per fer la criança dels espumosos; una sala de barriques on fermenten i crien els vins blancs, i on una noia feia el bâtonnage; i la zona de recepció del raïm i fermentació en dipòsits. Tastem el vi negre de les vinyes trobades, el blanc de malvasia, i d’altres, tots en rama. Encara estan per polir, però tots apunten que després del pas per bóta - tot i que no saben si ho faran – perdran l’astringència que té tot vi acabat de fermentar; són tot fruita, fàcils i directes, amb una forta presència de notes de plantes aromàtiques de bosc. Són vins de la terra, veritables i autèntics, als que hauríem de fer un espai dins el nostre ventall de consum: són vins per entendre que el més important, un cop més, no és que ens agradi el vi que prenem, sinó tot el que hi ha al darrera. Sovint no hi ha res més que un negoci, d’altres vegades hi ha el territori; aquí, tot i que ells no vulguin fer-ho servir, hi ha molt més. I a més, la feina feta fins ara garanteix que el vi ens agradarà.

Un dissabte qualsevol, només una mica d’autopista de bon matí: jo recomano que truquin i vagin a assabentar-se.

L’Olivera

La Plana s/n

25268 Vallbona de les Monges

Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la              973330276

| Més...

Darrera actualització de dimecres, 17 de març de 2010 19:11