La guia de Vins de Catalunya - Dijous gran a Escala Dei

Dijous gran a Escala Dei

Dijous gran a Scala Dei

Assolellat, el dia comença amb unes quantes trucades que ens auguren que potser no serà el millor. No tot són bones notícies, encara que el clima acompanyi amb un cel lluminós i una temperatura agradable. Marxem cap al Priorat, a trobar-nos amb el Jordi Ratera i el Ricard Rofes, que ens explicaran què s’està fent a Scala Dei i què ha canviat des que Codorniu ha recolzat una gestió intel·ligent, una recerca de noves expressions de terrer gairebé inèdita fins avui a tot Catalunya.

Ens pugem al cotxe en un estat habitual entre nosaltres, a punt de barallar-nos. Verbalment, és clar. El Jordi Ratera sembla una mica cohibit pel tracte un pel estret i tens que entre la Sílvia i un servidor s’instal·la, i que no tenim recança en deixar veure sense masses embuts quan estem en aquesta fase d’un dia que sembla complicat - de fet, passa cada dia un parell de cops -, quan una trucada comença a arreglar el dia. La cosa va bé, o potser només millor, que ja és prou. El Jordi es relaxa.

De camí ens equivoquem de carretera, prenem un trencall per l’altre mentre ja distesos conversem i riem, tots tres plegats, al cotxe. Com que nosaltres no havíem anat mai a Scala Dei, el Jordi ha de trucar al Ricard per que ens indiqui el camí.

- I què feu a Porrera?

El Ricard ha fet una bona pregunta, que rebem amb sorpresa i riures a la vegada. Bé, a dins de les carreteres del Priorat es difícil saber on vas si no ets de la zona. Tornem enrere gaudint del dia, un magnífic sol ens està cuidant tot el camí, i els ametllers comencen a florir a les vores de la via. Arribem a Escaladei, un poble petit on només 17 habitants, que no pensen marxar, gaudeixen de la pau i la tranquil·litat que no tots tenim ni de bon tros; un punt d’enveja sana, i un altre d’alegria perquè això encara pugui ser, fan content a un servidor.

La Mola del Masdeu, a 800 metres d'alçària

El celler de Scala Dei és una petita república en la qual hi ha l’harmonia que traspua el Ricard Rofes, content que els propietaris tots creguin en l’abast d’un projecte humil pel que fa als mitjans dins el celler, però molt ambiciós quan parlem de vinya i de vi. No és normal, dins un celler que amb prou feines depassa els 150000 litres per any, que es facin 56 vinificacions diferents cercant conèixer no només com ha anat cada anyada, sinó també aprofundir en cada vinyar, potser acaronant la possibilitat, en un futur no massa llunyà, de fer vins de finca. Quan diem vins de finca volem dir això, i no el que s’acostuma a sentir al mercat, que és que tots els tipus de raïm que conté el vi procedeixen de la mateixa propietat; vi de finca és el vi d’una sola vinya, d’un terrer concret, i d’una anyada concreta. El projecte de Scala Dei camina ferm cap a aquest concepte que uns quants valents al Priorat ja estan portant al mercat: però amb les diferències que els artistes, inevitablement, imprimeixen a les seves obres, tot i que en aquest cas la matèria primera sigui semblant.

Ceps vells de Garnatxa negra dels Artigots

En Ricard ens puja al seu Terrano atrotinat per haver gaudit de tantes passejades entre vinyes; al cotxe se’l nota vellet però en forma, sembla feliç de pujar i baixar per darrera de la Cartoixa cada dia, fins a la falda dels cingles del Montsant que encerclen el Priorat com si fos un reducte que s’ha de mantenir aïllat de la resta del món. Ens aturem a la vinya dels Artigots, terrer calcari amb còdols amb uns pocs ceps de garnatxa negra de tota mena plantada allà des de fa més de seixanta anys. Obligo gairebé a que m’esperin per fer unes quantes fotos. La vista és impressionant, els ceps escampats per les dues petites vinyes són espectaculars.

Seguim cap a Sant Antoni, una zona d’argila més vermella, on la garnatxa dona un altre registre més fresc, potser després al tast es manifesta més cítrica. Continuem camí cap al Masdeu, un paratge impressionant on la vinya arriba als 800 metres d’alçada, un d’aquells llocs on un servidor entén el que li diu gent com el Nicolas Joly o el Telmo Rodríguez quan parlen de que els vins excepcionals venen només de llocs excepcionals. Tornem a trobar sòl calcari, amb menys còdols aquesta vegada. La història del Masdeu parla del mas derruït que hi ha a la vora de les vinyes, parla d’un lloc on es feia molt bon raïm sense gairebé la intervenció de l’home, per la terra i pel clima, per l’alçada i pel vent que deixa tota la seva frescor al raïm. Es trigava sis hores en arribar en carro al Masdeu des del poble d’Escaladei, i per això van fer alguns masos en el camí, per no perdre el jornal en el viatge cap amunt. I aquesta història parla també de la diferència entre les vinyes del poble i les d’aquest paratge, que maduren potser amb tres setmanes de diferència en estar més de tres-cents metres més amunt.

Vinyes i oliveres a Sant Antoni

Sòl calcari al Masdeu, al fons vinyes sobre argila

Garnatxes sobre el sòl calcari del Masdeu

Fem una passejada entre els ceps venerables, i, ara seguits de prop i mimats per l’equip del Ricard. Se’ls veu sans, saludables, nets i integrats al paisatge; vinya en vas, vella, d’aquella que fa bon vi de sempre. Costa de trobar, i és estrany, quan la trobes, que estigui en bones mans.

Baixem tot seguit al celler per tastar tantes com podem de les 56 vinificacions diferents que ha fet el Ricard amb la collita 2010. Els Artigots sembla la més fresca, menys sensible a la barrica de la qual el Ricard ha tret una mostra per a tots, amb la primera fruita de la temporada tan present que sobta per la seva intensitat, sobretot per uns cítrics que refresquen la boca. Darrera aquesta primera impressió, retenint el vi a la boca surt tot l’entorn de la vinya que hem vist abans; romaní, farigola, resina de pi, herba i una nota terrosa molt subtil. La fusta només ha aconseguit aportar un pèl d’estructura, però no mana gens ni mica. El Ricard ens explica que és això el que ell vol fer ara, buscar el terrer: és per això que no afegeix llevats de cap mena: el vi fermenta amb els llevats naturals que porta la pell del raïm cada any.

Seguim amb garnatxes de llicorell, més càlides i fumades, més minerals i receptives a la fusta; més properes al concepte de Priorat que hi ha al mercat actualment, excel·lents també, però conegudes. Entremig tastem una garnatxa de la vinya de Sant Antoni, una més jove que fa gra gros, una altra més vella que fa gra petit: i de diferents barriques i torrats. Les diferències són abismals; la barrica de primer any diu el Ricard que la desestimarà al final, perquè tapa el vi amb un excés de gust de fusta. Hi estic d’acord.

Més garnatxes del Masdeu abans de la poda, que es farà el Març per si de cas gela i mata el brot

La història de Scala Dei: gairebé totes les anyades i tipus de vi des de mitjans dels anys 70

Se’ns ha fet l’hora de dinar: prenem una ampolla del 75, per veure com respira encara, i una altra del Cartoixa 2006. Efectivament, al 75 no li quedava massa per explicar, però encara era viu; tenint en compte les condicions d’elaboració del moment dona molt que pensar al voltant de la qualitat del vi. El 2006, a mida que avança el dinar es va obrint. Venim de grans experiències i no només no ens decep, sinó que entre els quatre tombem l’ampolla en un tres i no res. La conversa, finalment s’ha obert camí, potser des del primer tast, potser abans i tot. Segurament ha estat la vinya i la muntanya, o bé que venim a parlar de vi i a beure vi, a veure vinyes, i a compartir un espai excepcional.

Dijous molt gran a Scala Dei. Encara rèiem més en tornar, però això ho deixarem a banda. Del començament del dia ni ens recordàvem. I com per art de màgia, mentre xalàvem al Priorat amb aquest projecte que obre camí i que diu ben alt que els grans productors són capaços de grans coses, en tornar s’havien solucionat algunes coses totes soletes. Provin vostès també, a veure si n’hi ha per a tots, de dies com aquest a Scala Dei.

Afegeix aquesta Pàgina als teus xarxes socials favorites

| Més...