MARTÍ FABRA, HERÈNCIA PRESERVADA
Podem descriure en termes psicoanalítics quin ha sigut l’instint i circumstància que resumeixen les últimes dècades del vinyar català? Podem desxifrar-ho a través de la introspecció arqueològica freudiana, entenent el vinyar català com a vocació soscavada, deflagrada per calamitats, sotmesa a un estadi de retrocés o anaclític; és a dir, de desempar, quan la seva dinàmica es desenvolupava dins d’aquell marc fàctic post-fil·loxèric que ens parlava d’un mercat fluctuant, caòtic, d’una prodigalitat d’excedents, d’arrencades sistemàtiques i de crisi generalitzada en termes d’ordenació de la difusió vinícola.
L’horitzó vinícola, barbullent de plena commoció abocat en l’estadi de derelicció, apostava sense transició per la via unívoca del desnonament i el malbaratament d’un territori impotent per la consecució òptima de les seves possibilitats per tal d’assolir un ferm lligam d’autenticitat identitària, assumint el seu caràcter propi.
Explícitament la vinya va passar a simbolitzar i a entonar una necessitat de dependència, resolta amb la importació varietal. Una encertada metàfora de la doma de la vinya catalana per una facticitat globalitzant, que al mateix temps ens permet reprendre la interpretació psicoanalítica, és aquella que ens parla d’un nen que al rebre una satisfacció d’algú es crea un nexe o catexis, entès dins aquest context com l’apropiació de viníferes francòfones. És vox populi que aquest era l’objecte triat per les voluntats del panorama vinícola, per satisfer l’objectiu instintiu derivat d’aquelles circumstàncies peremptòries i així superar el limbe comercial on es trobava el país.
L’Empordà el recolza una tradició vitivinícola de més de 2500 anys, lligada a la delimitació cartogràfica entre el massís del Montgrí i les gavarres del Baix Empordà, conjugant una orografia que encavalca amb les Alberes i la serra de Rodes amb els contraforts dels Pirineus, amb un perfil costaner a llevant. De tota aquesta riquesa paisatgística se’n deriva una profusió de sòls, que imbriquen litofàcies de predomini arenós a les zones al·luvials i la presència predominant de sòls granítics i pissarrosos en latituds més muntanyoses.
En el llibre Els vins de l’arc mediterrani de Joan C. Martin destaca el caràcter inqüestionable que acredita a“l’Empordà com a focus primigeni i icona de la viticultura del Mediterrani”.Acotant el valor viticultural i antropològic del vi en aquesta zona vessa el mesurat comentari fet com de passadasobre “la tendència actual d’un Empordà que continua fidel a les seves varietats malgrat la seducció per varietats importades”. L’autor assenyala de forma encertada el risc que pot suposar la confusió varietal en aplegar en un mateix territori les dues inèrcies, susceptible de que d’això se’n derivi una primacia preponderant per part del segment de les varietats importades. Però a tot això caldria afegir-hi algun esment menys dulcificat al respecte. És a dir, cal aprofundir en tal inèrcia que va suposar aquesta endèmia espaordidora.
Com arreu del territori català, també a l’Empordà fats vigoritzats per un episodi psicòtic decreten l’adopció d’aquella estirp impostada com a emblema personal de la DO i, per acabar-ho d’amanir, van disposar la desintegració programada i arbitrària de la carinyena a aquesta zona per donar més validesa a la fabulació varietal i sublimar allò forà.
El celler Martí Fabra resta incòlume a la malmenada situació de la vinya de la zona de Sant Climent Sescebes, depauperada per la inassistència sistemàtica inspirada per la febre de l’or d’obrir serveis i botigues pels reclutes reclosos la base militar allà ubicada, on molts propietaris van caure en la seducció per aquesta via més dòcil per prosperar. El celler conduït per Joan Fabra i Martí Fabra esdevé un espai, literal i estable, on hi perviu la conscienciació per treballar majoritàriament amb raïm arquetípic del territori. Parteix de l’autoproveïment de varietats com les carinyenes i garnatxes veremades manualment en caixes i adaptades a unes circumstàncies que exigeixen el remirament precís de la maduresa del raïm de cada parcel·la i tipus de vinífera. Gràcies a això l’expressió dels seus vins neix com a blasó de plenitud, com a herència dins del mutable i fràgil ordre d’identitats provisionals i especulatives en que vivim, de la manifestació insubornable d’un vincle emocional per la terra: és per aquest vincle que els vins d’aquest celler mantenen les seves dimensions, que ens parlen del coneixement profund de l’entorn on es desenvolupa la vinya.
L’encetament de la singladura vinícola d’aquest celler es remunta al primer terç del s. XIX, tot i que trobem constància en dietaris i d’altres registres que es conserven que testimonien l’activitat viticultural dins la Masia Carreras ja en el s. XIV. En Joan ens acompanya a les vinyes que posseeix la família als afores de St. Climent. Ens parla de sòls pissarrosos, de gneis, d’esquistos i, en general, d’una morfologia edàfica heterogènia. El sòls sorrencs, silicis, de la finca dels estanys, convoca en un primer moment la Syrah de 7 anys amb una sostenible densitat de plantació on es procura un reforçament del sistema radicular, per tal d’afermar la penetració geotròpica, evitant l’arrelament superficial per mitjà de la pràctica consistent en buidar el peu del cep, creant un clot que actuarà a mode de in pluvium per tal d’acumular aigua durant la primavera, praxis justificada ja que aquesta varietat és molt sensible a la sequera. La Syrah està conduïda en un estil que s’emmiralla en la disposició vertical dels sarments a partir d’échalas, idiosincràticde les terrasses de la Côte Rotie.
En Joan ens comenta que aquí la vinya no rep cap correctiu escardant de la mà de funestos i càustics sistèmics ni de sufocants herbicides. Els tractaments es redueixen a sofre i sulfat de coure al tractar-se d’una vinya equilibrada i ben airejada. En el mateix paratge solemnitzat per l’esguard distant del castell de Requesens trobem un reducte de 27-30 ha de Carinyena Blanca de vinya vella empeltada en peus híbrids. Aquesta varietat està injuriada encara a dia d’avui pel consell regulador afocat en la menjussa d’estèrils temptatives i tarannà romancer.
A la Vinya Tribana, amb els xiprers del cementiri com a testimonis d’excepció d’un vinyar mític hi cohabiten la Garnatxa Negra de 60-70 anys i Carinyenes centenàries conduïdes per una forçosa poda curta adduïda per la minsa producció que donen. Dins el mateix emplaçament hi tornem a trobar més extensió de Garnatxa Blanca així com la mítica Moscat adaptada als climes més diversos, que s’alça colossal com a floració d’una eternitat subterrània que fixa el cupatge de vins com el Flor d’Albera Moscat Sec o el Verd Albera.
El celler elabora una atractiva gama de vins. Trobem Blancs fermentats en tines i criats en roure francès com l’opulent Masia Carreras Blanc, el ja esmentat Verd Albera conformat a partir de la vinificació en verge en dipòsit i criança amb lies, aplegant-t’hi la triada varietal de Garnatxa Blanca, Muscat i Chardonnay, o el fermentat en dipòsit d’acer inoxidable i posterior criança amb lies del monovarietal de Muscat. Els negres passen per una etapa de maceració i fermentació dins de dipòsits d’acer inoxidable. La seva ductilitat per acomplir una criança en condicions determinarà el període d’envelliment a partir de dues tipologies de roure. Per una banda descobrim la bóta de roure del Vosges com a excel·lent opció per els blancs o per aconseguir negres excepcionals amb un present registre empireumàtic, i per l’altra el roure Allier dels emplaçaments limítrofs del bosc de Saint Bonnet–Tronçais. Així trobem el Martí Fabra Selecció de Vinyes Velles immergit en una criança de 8 mesos de roure francès, el complex i consistent Masia Carreras Negre que concilia la Carinyena i la Merlot al llarg de 18 mesos en barrica. El trident de vins negres es completa amb l’Oratori que exemplifica una altra opció executable en vins joves que no requereixen de criança en bóta i que implica traslladar el most, un cop finalitzada la fermentació, als dipòsits de formigó que trobem en la seva versió aèria adossada o bé en la tipologia subterrània. En qualsevol cas aquests esdevenen una solució òptima per mantenir la temperatura durant la transformació malolàctica o per mer emmagatzematge.
Un nou epígraf en la visita té lloc sota les voltes i pilars que engalanen el celler on s’ubiquen les barriques. Entre els fonaments del celler tastem un nou projecte, un vi exclusivament de carinyena de la parcel·la Roca trucada, un superlatiu reflex de terrer que aplega dins la seva calidesa aquell registre aromàtic plenament empordanès d’herbes aromàtiques i sotabosc mediterrani. A continuació assaborim una meravellosa i lloable garnatxa dolça de l’any 1945, que ens embardissa en un tast formidable que aplega especiats dolços, les omnipresents notes d’herbes aromàtiques, panera de fruits secs, escorça taronja: equilibrat, llaminer, instaura una revelació de intemporalitat. Aquest vi dolç natural de la bóta del racó prové d’un bocoi de castanyer, que ens obsequia amb una limitadíssima producció de 18 ampolles l’any.
Dins les parcel·les que envolten la localitat de Sant Climent Sescebes el repòs hivernal s’ensenyoreix damunt les carinyenes desguarnides de pàmpols i circells com encongides desferres estacionàries, eixutes un cop encubada la verema. Aquesta estampa hivernenca de vinyes merament contemplatives propicia una nova transferència psicoanalítica que em fa pensar en la seqüència narrativa que descriu l’activitat de la planta a través de l’abundor del seu gest i com la desimboltura vegetativa crea la sensació de fluïdesa de moviment a partir de signes com l’acrotonia, el verol, la inflorescència, etc. Signes tots ells que vénen a subratllar el principi de seguretat que possibilita el moviment, entès en aquest cas com evidència de que la planta segueix el creixement adient. L’estadi consirós de les vinyes esdevé metàfora de la mirada significativa que formulava Lacan, d’alguna manera esdevé l’antinòmia del moviment, la mirada petrificada simbolitza l’estatisme creant un espai intemporal ara que la planta es troba varada en el jaç d’aquest estadi de dormició i incertesa.
Són indiscutibles les potencialitats d’aquesta denominació d’origen i per aquest motiu no puc esclafir més que una ganyota de desacord quan reviso certa bibliografia actual d’autors anglosaxons. Tal com veiem en la recentment publicada obra coral Opus vino de mirada reduccionista, on de les 2.003,34 ha de vinya conreades per un total d’uns 418 cellers, el pretès Magnum Opus o aplec de les mirabilia enològiques d’arreu del món, només assenyala en exclusiva al celler Castell de Peralada, evidenciant una fragmentaria visió d’aquesta zona, moltes vegades, com en aquest cas, sustentada per clixés minimalistes.
Cellers com Martí Fabra exemplifiquen el potencial i el nou tarannà que es perfila al voltant de la DO Empordà, que passa per rescabalar el territori dels efectes secundaris que ha suposat la dissolució escandalosa i progressiva de la seva autoritat, guiada sovint per la batuta de grans grups.
Jordi Abellan
Afegeix aquesta Pàgina als teus xarxes socials favorites
( 26 Votes )
| < Anterior | Següent > |
|---|
Darrera actualització de dimecres, 16 de febrer de 2011 17:48
