La guia de Vins de Catalunya - Guia de Vins de Catalunya

Josep Lluís Bonet, President del Grup Freixenet

 

“Estratègicament, som un sector pecador”

Sobre tot ens ha parlat del Cava i del Penedès, que és el que més coneix. Ens ha revelat un punt de vista de marca potent, que mira les coses de manera tan general com li permet la mida del nom que representa. Josep Lluís Bonet, President del Grup Freixenet, té les idees clares i no li espanta el futur, ara que molts estan amb l’ai al cor amb motiu d’un impasse comercial que demana estratègia a llarg termini: i no li espanta perquè ell, en això, és un especialista consumat.

 

 

GVC. Des de la web de la Guia de Vins de Catalunya volem oferir al sector el punt de vista dels productors de vi més grans de Catalunya, perquè pensem que és probablement un indici de com està el sector, i a més, de cap a on va ¿anem ben encaminats?

Josep Lluís Bonet. A mi em sembla que sí, que és interessant: si jo volgués tenir una característica de referent dintre aquest món ho faria d’aquesta manera. Els grans productors són els que tenen a la mà la part més gran, i per tant són determinants; tot i que tots som tot, cal no oblidar-ho.

Si li sembla comencem pel cava, el pal de paller de la tipicitat a Catalunya. Hi ha cap efecte sobre el vi tranquil que pugui haver afectat a la qualitat del mateix per mitjà del preu i de la productivitat del raïm i de la vinya?

No crec en un efecte perniciós, sinó més aviat en dues potències; una és el Cava, molt consolidada i forta internacionalment gràcies al Josep Ferrer, amb una capacitat de desenvolupament molt gran encara, perquè millor que el cava al món no n’hi ha: hi ha el Champagne, molt més car, però els altres espumosos no hi arriben a la qualitat del Cava. A nosaltres, per exemple, tothom ens deia que no podríem entrar amb Cava a França, però aquest any ja hem venut prop de tres milions d’ampolles de Freixenet Cordón Negro; el més important és que fa deu anys estàvem al voltant d’unes desenes de milers. El chauvinisme ha cedit a la crisi, potser, però també nosaltres vam adquirir una comercial francesa (Yvon Mau) amb personal francès i establerta a territori francès, i hem aconseguit entrar sòlidament amb qualitat i preu. Alemanya, Gran Bretanya, Estats Units, etc.. Això confirma aquesta potència, que rau en que la relació qualitat-preu que té el cava no la té ningú més.

L’altre potència és més feble; es tracta del vi tranquil. És potser més llarg i feixuc, perquè en no ser tan potent potser hi ha més debat al voltant de per on s’ha de tirar endavant.

Ens referim també, però, a la viticultura quan parlem d’aquest creuament dels tipus de conreu un punt massius: nosaltres pensem que no serveixen per fer vins tranquils amb moltes varietats negres perquè la qualitat del gra es veu afectada.

Bé, és que la meva vessant és més aviat la de l’estratègia. Jo no en sé tant de vinya, sé el que sé per que he nascut en aquest entorn. Des d’aquesta vessant, l’altra potència que és el vi tranquil necessita un plantejament adequat tant des del punt de vista empresarial com des del punt de vista de la coherència amb la DO a la que es pertany. Per exemple, jo mateix soc un dels inspiradors de la menció de la Xarel·lo com a varietat estratègica del Penedès per fer vins tranquils de qualitat. Cal que s’oblidin de fer vins barats que no van enlloc: el Penedès, si vol reviure, ha d’anar a buscar la qualitat per mitjà de la Xarel·lo, perseguint la consecució de la Denominació d’Origen Qualificada dins potser 5000 hectàrees enlloc de les 25000 actuals. Els vins que se’n produeixin s’han de poder identificar amb una qualitat i una tipicitat úniques; en aquest cas hem de començar i treballar molt de temps en la Xarel·lo, per tornar al que havia estat el Penedès fa anys, és a dir una regió molt prestigiada en vins blancs. Cal doncs recuperar això en una nova etapa que es fa més necessària des del moment en que el boicot va destrossar les vendes de vi català a la resta de l’estat espanyol, potenciant els vins de Rueda o de Rias Baixas, que també són bons i han ocupat l’espai que tenien els catalans abans. Es fa molt difícil recuperar aquest lloc sense un canvi de discurs, sense una declaració de qualitat compromesa, decidida i forta.

I això s’aconseguiria amb vi blanc.

Jo no soc partidari de prohibir res; cadascú que faci el que vulgui. Però la tipicitat de la denominació ha de caure sobre el vi blanc de Xarel·lo. Això no és cap invent, perquè ja s’està fent, per exemple a casa nostra el Creu de Lavit de Segura Viudas.

 

És clar, no passa res per ser una DO de vins blancs; ja passa a Rias Baixas o a Rueda, ¿no?

Bé, el gran beneficiat dels boicots ha estat Rueda, i després Rias Baixas, que han treballat bé i han situat els productes just allà on abans estaven els vins blancs catalans: és ben cert, però, que han sigut ajudats per un factors exògens que venen sobre tot del món de la política, i que no tenen res a veure amb el producte ni amb el territori; i que en canvi ha destrossat el sector. Això ha de ser una mena de catarsi: cal aprofitar-ho per superar-nos a nosaltres mateixos i créixer, ara,  en qualitat. Hi ha d’altres que estan fent aquesta feina molt ben feta i des de fa molt de temps, com per exemple el Priorat amb la garnatxa i la carinyena, que ho ha aconseguit plenament. També el Montsant amb un plantejament molt intel·ligent, i el Pla de Bages que està aprofitant la seva experiència amb la picapoll per iniciar-la amb les varietats negres com ara el sumoll. Jo soc un optimista visceral, i crec en la potència que té el Penedès dins aquest entorn amb una varietat històrica com és la Xarel·lo.

Però fa temps que se’n parla de la Xarel·lo, i fins fa poc tothom al Penedès volia fer vi negre.

Jo, quan vaig fer la meva primera aparició pública vaig dir que hi havia dos potències. Va ser a Vilafranca, potser l’any 87. La gent em va mirar com si digués una bestiesa: però des d’aleshores el que s’ha confirmat com una potència arreu del món és el cava, que té una arrel molt profunda al Penedès. El vi tranquil està per fer, no s’ha aconseguit encara, tot i que s’han fet coses interessants: a més,  el vi català ha rebut el resultat del boicot allà on es podria dir que ha de ser casa nostra, que és Espanya.

A més de tot això, som bons hostes: hem acceptat i incorporat al nostre mercat tot allò que venia de fora sempre en detriment dels nostres vins, ¿no?

Penso que el nostre tracte ha estat normal, com havia d’haver estat el seu. La política no té res a veure amb els productes ni amb el mercat. No és que siguem massa hospitalaris, és que som normals.

El boicot ara persisteix?

No, ara no gens, tot i que hi ha una latència que ho torna a intentar però que no ho ha aconseguit. Els punts àlgids del boicot han estat l’any 2004 i el 2005. Les conseqüències més greus han estat per aquelles zones de Catalunya que no havien fet els deures de refundació que havia fet per exemple el Priorat, pel que fa al vi tranquil a Catalunya; ara es veuen obligats a treballar contra rellotge.

 

La pèrdua de moltes varietats autòctones ha fet que perdem identitat en el vi tranquil català?

No crec que sigui el problema més greu, tot i que és part del problema. La part més gran del cas rau en l’existència d’una mena de Totum Revolutum que no és gens bo pel vi català. Si cal que es facin vins amb aquest criteri, ja tenim Denominacions d’Origen que els poden acollir. El Penedès no és aquesta DO, i el que ha passat és que el boicot ha accelerat la necessitat de reflexionar sobre això. L’avantatge és que ja s’està fent, amb la Xarel·lo. Cal anar per aquest camí i esforçar-nos tots en millorar la qualitat.

Cal personalitat per anar a vendre a l’estranger, doncs: vendre les mateixes varietats que ven el Nou Món ja no és assenyat perquè sempre seran més competitius en preu, potser.

Això és veritat. Jo no soc partidari de prohibir res, ja ho he dit abans. Però pots jugar a aquest joc si vols: malgrat tot, a l’altra banda de la teva oferta necessites una identitat que et donaran unes varietats que et siguin pròpies per la zona d’on vens. No cal prohibir res, però la denominació en conjunt ha d’anar pel món amb una certa identitat, tipicitat, i especificitat. L’estratègia del Penedès ha d’anar per aquí, jo ho havia vist amb el Creu de Lavit a casa; aquesta qualitat és un camí sòlid, ple de treball i de paciència, perquè al cap i a la fi estem parlant de vinya.

 

I què fem amb els vins negres?

” Prohibido prohibir”. Cadascú que ho decideixi a casa seva.

 

Cal vinificar més amb varietats foranes per fer vins negres de consum?

Jo no crec que sigui el camí, ja ho he dit abans; però repeteixo, cadascú ha de ser lliure per triar.

Fem una mica d’història; La DO Penedès va rebutjar la sumoll com a varietat pròpia de la DO, i ha acceptat en els darrers 40 anys cabernet sauvignon, merlot, cabernet franc, chardonnay, syrah, pinot noir, sauvignon blanc, gewürztraminer, riesling, chenin blanc, incrozio manzoni... Cap d’elles és autòctona, ni tan sols catalana.

Sí, però jo no seria tampoc massa radical, perquè per exemple al Penedès es fan bons vins al Penedès amb cabernet sauvignon.

Tots fan el mateix a una zona on es parla de diversitat com a raó de ser.

Però si el vi és bo, està bé. Una altra cosa és que el venguis. Per donar-li la volta a això cal que es potenciïn els vins blancs de Xarel·lo. Si hi ha qui vulgui fer al mateix temps vi negre de cabernet ben fet, endavant. Si està ben fet de debò i té un bon circuit de distribució, el vendrà.

La nostra experiència ens diu que les anyades dels vins negres que ens arriben dels cellers del Penedès són força velles comparades amb les de Montsant, Priorat o Terra Alta. Això vol dir que tenen problemes al mercat?

És possible que aquest sigui un problema, però no treu l’altre. Si es fa bon vi de cabernet, es vendrà bé: però si el que fas és un vi amb uns objectius de preu baix que comprometen la qualitat, no el vendràs, i arrastraràs a la DO a un camí que no és bo.

I això està passant?

Ha passat. Ara amb la nova estratègia s’està tractant amb molta energia, perseguint la vocació del Penedès cap a la DOQ (Denominació d’Origen Qualificada).

A través dels tastos de qualificació? Exactament. Els paràmetres que s’aplicaran, per exemple taxes per promoció i altres requisits de qualitat, acabaran per fer el tall per pura qüestió de costos de producció. La DO Catalunya compleix aquesta funció de manera clara; és una sortida al gran volum de vi de qualitat estàndar, correcte, però que no és una especificitat. Es tracta d’una mena de xarxa de seguretat per la sortida del raïm a tot Catalunya: per sobre d’això ha d’haver-hi les Denominacions d’Origen selectes.

Hi ha molta gent que critica la DO Catalunya.

Tot és opinable. El Penedès només serà una gran DO a partir de que existeixi una xarxa de seguretat que reculli una certa vocació de fer vi de gran consum. Si no, aquesta proposta estratègica no es podria fer; la col·laboració de la DO Catalunya és total en aquest sentit, i porta uns quants anys estant la DO catalana que més ampolles de vi tranquil ha venut. La qualitat i l’especificitat no són incompatibles amb la DO Catalunya, i per tant és possible trobar grans vins dins els seus acollits, però la vocació de la DO en sí mateixa és més massiva.

De manera que el Penedès el que ha de fer és deixar enrere el volum.

Exacte. Passaríem de 25000 hectàrees actuals a 5000.

I la superposició de DOs a la mateixa hectàrea no seria possible?

A veure com seria això?

Altrament dit, que el propietari d’una vinya no pugui decidir a l’últim moment on va a parar el raïm d’aquells ceps en funció de la seva qualitat, atès que pot destinar el vi a Cava, Catalunya i Penedès. Això pot passar també a d’altres DO, tanmateix.

Això el mateix plantejament ho acabarà, perquè el que vulgui fer DO Penedès haurà de fer DO Penedès.

Es registraran les vinyes concretament a una DO i només a aquesta, doncs.

Efectivament, el que vulgui estar al club que serà la DO Penedès no podrà estar jugant amb tres possibles destins del raïm.

Serà el mercat el que ho reguli, més enllà del Consell Regulador?

Sens dubte: les decisions de cada elaborador les beneeix o les sanciona el mercat. I per tant hauran de trobar el seu lloc tard o d’hora dins aquestes normes de joc que s’implantaran dins els propers 15 anys.

 

Molta gent que venia el raïm als grans s’han convertit amb el temps en emprenedors, prenent decisions darrere sempre de les grans tendències. Ara, si s’equivoquen, poden tenir problemes?

Primer de tot el que és molt interessant és que s’hagi eixamplat la base de productors que vulguin jugar a la lliga de la qualitat. Després, evidentment, el mercat està darrere d’aquestes decisions. Ningú els força a fer cap tria, és el mercat que no admet més aquest Totum Revolutum que tenim ara i que els obliga a escollir el seu camí.

És suficient amb la xarel·lo?

Per mi sí.

Per què no afegir la macabeu?

Per mi és més interessant i típica la xarel·lo. Però qui vulgui fer macabeu, que en faci, evidentment.

Es podrien establir noves tipologies de vi per recuperar varietats antigues que potser no donen prou color o grau? Pensem en la mónica, el giró o el sumoll, per exemple.

Cal intentar-ho, sempre. Innovar i experimentar és una obligació: el camí passa per aquí, per recuperar patrimoni perdut. Però el més interessant és que tenim un camí molt clar que és la xarel·lo. Dins aquest mateix criteri caben tots aquests treballs que mencioneu. Una mica com ha fet el Pla de Bages amb la picapoll i ara amb les varietats negres que ha acceptat; o com ha fet el Priorat amb un discurs centrat en llicorella, garnatxa i carinyena. Definitivament és el camí estratègic que cal seguir.

S’ha de redefinir llavors el negre Penedès?

S’ha de continuar amb la línia que hi és, sense que això sigui la bandera.

Som un sector pecador: tenim el vici de barallar-nos entre nosaltres, d’anar cadascú a la seva com si tinguéssim una mena de component fenici; la divisió és permanent, no hi ha manera d’unificar esforços, i es perden moltes oportunitats potents, algunes d’acció comú com ara la qüestió de l’enoturisme, que és vital

 

Hi ha gent que està lluitant per la sumoll. Cal?

Jo no m’oposaria mai a fer una experimentació en aquesta línia, però mai de manera prioritària. L’argumentació, pels propers anys, passa per aprofundir en els vins blancs de xarel·lo. Els vins negres del Penedès han de seguir el seu curs, que vagin fent; segons el meu parer, tal com estan ara, la major part aniran a la DO Catalunya, i mentrestant sortirà alguna cosa, ja ho veurem.

Mai repetint l’aventura del cabernet, però...

Bé, a casa meva he tastat cabernets molt bons.

Però si parlem de la tipicitat xarel·lo, cal trobar un discurs propi també pels negres. Altrament parlaríem d’una còpia de vins francesos, potser.

Jo no parlaria d’una còpia, sinó d’una utilització temporal i possible d’una de les alternatives que hi ha. Si se’m pregunta si cal fonamentar l’estratègia sobre això, jo no ho faria: posaria els medis en allò que m’és propi.

Vins blancs de xarel·lo i després ja veurem. Vins blancs de xarel·lo i després anar fent. Quan algú arribi a alguna recuperació o troballa interessant, potser s’obre una altra opció interessant. Cal esperar.

 

S’ha d’arrencar cabernet o merlot per plantar xarel·lo?

S’ha de plantar més xarel·lo. Si cal arrencar o empeltar altres varietats, no m’ho feu dir a mi que no soc el més indicat.

Però per la nostra experiència, si les anyades de negre Penedès ens arriben endarrerides vol dir que sobra vi negre.

Bé això de que sobra vi negre... Al cava va haver un moment que es van recuperar amb rapidesa les vendes de rosat. Amb els números a la mà, els excedents d’ull de llebre del Penedès podien anar a parar a cobrir aquesta demanda, i per tant vaig fer una proposta al Consell Regulador del Cava per que acceptés la varietat per a fer cava rosat: però els viticultors es van posar en contra perquè tenien por de que no es vengués el trepat de la Conca de Barberà, quan del que es tractava era de donar-li sortida a un producte que altrament es quedava als magatzems. En general, els excedents que hi ha a Catalunya són d’ull de llebre, que es transmeten a altres varietats al final.

Llavors empeltar aquests ceps negres per fer xarel·lo, siguin cabernet, merlot o ull de llebre, seria una de les solucions possibles?

M’imagino que sí, no? Però no crec que es necessiti fer grans plantacions de xarel·lo immediatament, sinó de mica en mica.

A Catalunya no es beu prou vi català, menys encara comparat amb DOs com ara la Rioja. Té alguna explicació?

Bé, estratègicament som un sector pecador: tenim el vici de barallar-nos entre nosaltres, d’anar cadascú a la seva com si tinguéssim una mena de component fenici; la divisió és permanent, no hi ha manera d’unificar esforços, i es perden moltes oportunitats potents, algunes d’acció comú com ara la qüestió de l’enoturisme, que és vital. Ara mateix mig milió de persones, sense fer gairebé res per que vinguin, visiten el Penedès per qüestions relacionades amb un celler o un altre. Tenim una àrea metropolitana de cinc milions de persones, una autopista que travessa el Penedès amb un trànsit de molts milions de cotxes cada any. A la fira venen cada any un milió de persones del segment de turisme de luxe, però ni s’assabenten que existeix el Penedès o Alella per fer enoturisme al costat de Barcelona. Si aquestes cinc-centes mil persones les converteixes, mitjançant la promoció necessària, en cinc milions, aixecaràs el Penedès i moltes altres coses. Altres zones vinícoles del món ho han comprovat; el més important no és només la renda immediata que deixarà cada visitant, sinó el coneixement que adquirirà aquest turista, que es convertirà en consumidor dels vins del Penedès a casa seva, allà on visqui. No fem els deures que hem de fer, som pecadors, i l’esperit fenici ens pot; perquè si no es fa és per que potser beneficia més a un altre. També passa que estan més pendents de parlar malament d’un altre que de vendre ells mateixos: altrament, es podria duplicar el consum intern a Espanya, que és ridícul ara per ara. Amb això estaríem parlant fàcilment de 100 milions d’ampolles, si a Espanya es consumís cava no només per Nadal sinó regularment durant tot l’any.

Hi ha més factors?

Trànsit i sanitat, que estan fent una croada constant contra l’alcohol i en una mostra pública d’incultura inclouen el vi entre els productes a demonitzar. El vi no té res a veure amb l’alcoholisme: haurien de fer-ne promoció, tot dient “begui una mica de vi amb els àpats, amb moderació com cal sempre, i s’ho passarà més bé i serà més feliç”. Potser al segle XIX hi havia borratxos de vi; però ara?? Perdoni, ara tot és d’alcohol destil·lat. Aquesta barreja de conceptes s’ha d’aturar mitjançant l’enoturisme.

Amb promoció?

Més enllà encara, es necessita un ens comú de tot el sector, que gestioni l’enoturisme a nivell de totes les DO Catalanes. No és gens fàcil, però hi ha precedents a altres zones del món com ara Califòrnia, Austràlia, Nova Zelanda o Sud-àfrica, o sense anar més lluny a la Rioja, que demostren que amb sentit empresarial, col·lectiu i comú és possible aconseguir-ho. És un projecte de país, que arrossega tot un seguit de beneficis darrera de la visita mateixa d’un turista, obrint mercats per mitjà del coneixement dels productes in situ per part dels clients.

 

La gent jove, a més, podria entrar en el món del vi per mitjà d’aquest coneixement?

És un altre dels pecats mortals, la pèrdua de la joventut com a consumidor. Ningú s’ha preocupat, perdent a més una part important de la guerra davan t d’altres begudes com ara la cervesa o els destil·lats.

 

El llenguatge tan complicat i el posat estirat dels professionals, amb pensades tan brillants com ara maleir el consum de vi amb gasosa, no ha estat també cabdal en aquesta pèrdua?

Probablement per interessos externs, també, a part d’aquest posat. A nosaltres ens passa sovint amb el dolç Malvasia, que és perfecte amb els postres, i fins i tot el sector durant molts anys l’ha menyspreat. Hi ha molts conceptes establerts que cal qüestionar en el món del vi, i també en l’àmbit comercial de les empreses.

Com per exemple?

A casa nostra em va passar el Carta Nevada, que és un dels èxits comercials més importants dels darrers 50 anys. A l’any 65, quan començava jo amb el Josep Ferrer, vaig dir que allò era el futur, mentre que alguna gent de la casa em deia que si estava boig. El Carta Nevada era un invent de l’any 41. L’àvia i la mare, després de la guerra, es van trobar amb la direcció de l’empresa a les mans, i van buscar una ampolla que diferenciés el producte Freixenet dels altres: del 41 al 65 l’ampolla esmerilada de Carta Nevada va ser una venda marginal, tot i que es venia molt bé. Llavors Codorniu venia molt més que Freixenet i que qualsevol altre, i qualsevol que volgués anar pel mateix camí que Codorniu no obtenia cap mena de retorn. Cada pesseta de publicitat feta per promocionar una ampolla verda normal era regalar-li 90 cèntims a Codorniu; en canvi, fer-la sobre una ampolla transparent esmerilada revertia tot en la mateixa ampolla i diferenciava el producte i la marca. I des d’aquestes dues idees es va fundar l’èxit comercial de Carta Nevada i després de Cordón Negro.

Acabem amb unes preguntes al voltant dels sector; que va ple de parlar malament dels grans. Perquè?

Bé, és un dels esports del país, no?

Potser, però hi ha qui ho vol justificar amb arguments; el primer, el fet que hi hagi sempre excedent de raïm és cosa dels grans productors, perquè fa que els preus per quilo estiguin sempre baixos. És correcte?

Pensem el contrari; inclús ara, que han baixat, estan per sobre del que es paga a altres parts d’Espanya. Tot és relatiu: a la Champagne es paga més car, és cert, però no vol dir que això sigui el normal. Aquesta competitivitat, a més, ara per ara, només se la pot permetre el Champagne.

Altres sectors estan tan disposats a la baralla constant?

No, en absolut. Però aquest sector té una naturalesa i una personalitat molt forta, i estar-ne vinculat és un privilegi i una passió a l’hora. Però això sublima tant les virtuts com els defectes del nostre poble, un dels quals és l’enveja.

Un altre càrrega que el sector posa al sac de les responsabilitats dels grans són els contractes actuals per l’explotació de la vinya. Propietari, parcer i elaborador han propiciat una arrencada general per substituir les varietats autòctones per franceses. És cert?

El que conec millor és una altra cosa, a casa meva. Macabeu, xarel·lo i parellada per fer del cava una potència al món, amb completa sostenibilitat al territori. I trepat, a la Conca de Barberà; lamentablement, l’ull de llebre va quedar fora de la llista, com ja us he explicat.

També es parla del debat entre Denominació d’Origen i la marca si aquesta és gran. Què és més important, al final? HI ha qui diu que la marca és un invent del segle passat i que el futur és el marc de la Denominació d’Origen; però crec que és un error monumental. El món, que està cada vegada més globalitzat, i la quantitat d’inputs que rep cada ciutadà, són molt superiors a la seva capacitat de retenir-los. La marca sintetitza al cap de la gent el que fan les empreses i els seus productes al mercat, i si no tens això no pots conèixer com pensa la gent,  no pots anar fent evolucionar el producte per mantenir la competitivitat en el mercat.

 

La distorsió d’un reglament d’una DO per adequar el territori al que demana el mercat, és promoguda per l’esperit de vendre de les grans marques, doncs?

Jo no crec que sigui això. La marca ha nascut a un territori concret, i en el nostre cas es respecten les normes del joc. Les varietats franceses que han fet que canviï aquest territori ho han fet en una mesura molt més petita del que pugui semblar: no és la part essencial, el nucli central del negoci és bàsicament el mateix que era abans; principalment cava i vi blanc. El vi negre al Penedès és una introducció posterior i recent.

---

Afegeix aquesta Pàgina als teus xarxes socials favorites
( 1 Vote )

< Anterior		Següent >

Darrera actualització de dimarts, 8 de juny de 2010 01:20