La guia de Vins de Catalunya - Guia de Vins de Catalunya

Naturalitat, és la paraula que defineix al Sr. Valentí Roqueta.

 Abans del dinar vam fer una visita al celler, al petit museu ple de records de la família Roqueta, que lligada al vi durant cinc generacions coneix aquestes terres de vinyes ancestrals com a pocs.

El Sr. Roqueta té una visió amplia i relaxada del panorama vinícola català, és pacient com la vinya però tot i que sent que ja s’han assolits grans fites, sap que parlant de vi català encara queden coses per fer…

• És important fer-li saber a la gent que el vi es també un producte cultural i a l’hora històric i lligat a la terra?

I que és bo, i que ens produeix un plaer que a més ens agradarà. Un plaer lligat a la taula i que fa que se’ns posi bé el menjar. Jo mateix estic tan acostumat que no sabria menjar sense vi, amb mesura, cadascun tenim la nostre mida, però ajuda a que el menjar es posi bé al cos. I de engreixar res, ja que ens dona tanta satisfacció que no cal menjar tant, perquè t’omple: hi ha tantes coses que el vi ens explica..

• Ara que diu del que el vi ens pot explicar, hi ha un problema a l’hora de comunicar sobre vi: sabem qui s’acosta, però no quantes persones fugen davant un missatge un xic elitista, i això pot fer tirar enrere a molta gent..

I tant, i tant. Això del glamour està bé sempre que hi hagi una sèrie de gent que toqui de peus a terra, però si només ens quedem en aquest nivell de comunicació penso que no connectem i no afavorim el consum.

• És més greu encara amb el públic jove: com es veu la incorporació del jovent a la cultura vinícola actual?

Si diem que el vi és un aliment que forma part de la nostre vida, hem d’aconseguir que els joves perdin la por a beure vi. De la mateixa manera han de perdre la por les famílies, com a centre on es generen les coses bones i dolentes de la vida. Els joves que des de petits coneixen el vi crec que de grans mai seran alcohòlics. Cal fer-ho des de petits, quan anem al restaurant, sempre un xic de vi: aprenen a prendre-ho amb moderació, aprenen a dosificar-ho d’acord amb els seus límits, i es tracta d’una beguda que es sana i saludable. Si no fos així no faria dos mil anys que dura el vi. Començar amb el vi es molt més fàcil, després ja beurà unes altres begudes amb alcohol però haurà après a conèixer els seus límits amb el vi.

Però la teva pregunta és com incorporem. El vi està lligat a la nostre cultura, al nostre paisatge, el vi forma part de la nostra manera de viure. Jo no conec cap vinater borratxo, mai he conegut ningú. Però ja fa un parell de generacions que la gent no ho aprèn de petit a casa: és per això que crec que els sommeliers i els enòlegs haurien de fugir d’aquest llenguatge que per alguns es complicat i que els espanta.

• Mare de Deu!!! Quina veritat...

Es que tot allò que no pots dominar provoca un efecte de rebuig, i començar a explicar coses del vi amb segons quin llenguatge fa que alguns puguin pensar “Jo no arribaré mai a entendre de vi”. No l’hem de complicar més del que per ell sol ja ho és, ja que un vi està ple de matisos que no té la cervesa per exemple.

• Potser s’ha demonitzat fins i tot allò que es feia abans a taula, que era beure vi amb gasosa i els nens bevien gasosa amb un xic de vi que anava pujant de color quan ell s’anava fent gran.

Mireu, hi ha una edat quan comencen a sortir en parella que sí es comença. Aquest moment es important, i s’ha de començar amb vins suaus. A Austràlia veus escenes als parcs, grups de jovents amb la seva maleteta de menjar i amb unes copes de vidre bestials, allà bevent el vi, jovents de 20-25 anys que es duen el picnic. Aquests no son l’exemple de jovent borratxo, noooo, aquests ho aprofiten, gaudeixen. Hi ha pel·lícules que han ajudat amb un llenguatge fàcil, no excloent sinó integrador, que propiciï que puguin entrar: un llenguatge entenedor, que faciliti l’accés.

• Llavors, que li hem de dir al català per que begui més vi català?

Aquesta es un altre. A aquest sector les tendències canvien molt lentament, i Catalunya es l’únic país del món on els vins autòctons es venen menys que els vins forans. Es el caràcter català: som oberts, hem sortit molt, hem viatjat molt, i no ens conformen amb lo nostre, busquem altres coses. Part de culpa és dels vinaters, no s’ha sabut donar el prestigi que altres zones vinícoles han donat. Bevíem vi català en porró cada dia, i quan volíem donar prestigi a la taula compràvem un Rioja: aquests vins tenen un sabor determinat que s’ha quedat dins el paladar dels catalans com el tipus de vi de qualitat. Els nostres eren els vins de cada dia, els del porró, i la categoria ens feia anar a comprar vins de fora.

Fa un parell de generacions que la gent no ho aprèn de petit a casa: és per això que crec que els sommeliers i els enòlegs haurien de fugir d’aquest llenguatge que per alguns es complicat i que els espanta.

• Tot plegat sembla una mica provincià: sembla que no ets ningú a casa fins que no triomfes a fora. Es una mena de tarannà.

Si, és el caràcter: però els vinaters també en tenim de culpa per no ser capaços de donar una mica més de presència als vins catalans. Aquí hi havia molt de vi a granel quan a altres zones s’embotellava ja. Hem treballat molt el volum i no ho hem sabut fer del tot. Unes bones ampolles, unes bones etiquetes, hem trigat en fer-ho això. I per desmuntar aquest gust contaminat de Rioja queden anys, anys... Fa molts anys que fem bon vi a Catalunya, amb diferents gusts, de qualitat, mentre a Rioja tot es pràcticament igual. Tanmateix les bases estan posades: tenim territori, diversitat, qualitat, vinyes qualitativament ben formades i un esperit, que jo veig que va avançant, de cara a apreciar lo nostre.

Penseu que això mateix ha passat a l’hostaleria, no fa masses anys el restaurador no creia en el producte autòcton: com voleu que defensin el seu vi si fa poc no defensaven les seves patates!!! I jo he notat un canvi ara, el restaurant defensa la seva cuina tradicional i pròpia, noto que cada vegada el estranger que ens visita, busca la nostra originalitat i el restaurador ja li dona: doncs juntament amb això han de anar els vins.

• Però durant anys hem estat, i estem, admiradors de la cultura francesa, fins i tot l’alta restauració ha trigat anys i panys a deixar les mantegues i fer servir l’oli d’oliva. Als vins els hi ha passat quelcom semblant plantant tres varietats concretes, totes elles franceses: chardonnay, cabernet sauvignon i merlot. Pot arribar a haver una semblança amb la cuina en que ara es fan servir producte autòcton, ara es el moment de canviar també els vins i fer-los autèntics?

Mica en mica s’està fent. Les circumstancies són les que són: quan en Jean Leon presumia de tenir el millor cabernet, jo, i tots, hi crèiem. El que tenia glamour era allò,i ens va semblar que havíem de fer-ho també; desprès amb el temps ens hem adonat que potser gràcies a això podem fer un canvi ara. Va ser un pas entremig que ens ha permès internacionalitzar-nos i agafar un cert nivell per donar ara el següent pas. És com a la cuina, la tradicional i la innovadora. Li hem d’agrair al Ferran Adrià que gràcies a ell podem tornar a gaudir de la cuina tradicional per què ara es pot expressar com una mida contraria a la cuina més sofisticada del Ferran, i torna a ser actual. Amb els vins ha funcionat igual: hem fet la revolució amb varietats internacionals i ara, davant de tot això, tornem a ser els de sempre. De vegades no es pot fer sense haver passat per aquest altre pas. El pagès està content, tornem a plantar sumoll, el de sempre; potser no hagués estat valorat sense passar pel pas anterior.

Això mateix ha passat a l’hostaleria, no fa masses anys el restaurador no creia en el producte autòcton: com voleu que defensin el seu vi si fa poc no defensaven les seves patates!!!

• Es podria seleccionar dintre de la producció de cada empresa el que es autòcton del que es generalista. El temps pot fer que el raïm globalitzat anirà a parar a la DO Catalunya i l’altre part es concentrarà a la resta de DO?

Jo no ho diferenciaria. Ho lligo molt a cada territori en concret: varietats, territori i paisatge. Avui en aquest món innovar es anar una mica enrere, es tot al contrari del que sembla. Tornar allà d’on venim, a la nostra història: avançar més en la mateixa direcció que fins ara ens pot fer perdre els nostres trets d’identitat. Però això no ha de ser artificial, sinó que cal tornar a allò que havia estat i que per raons diverses, ho havíem deixat enrere. Tornar a recuperar-ho aplicant les noves tecnologies ens permet fer-ho millor que temps enrere, i potenciar-ho. Els d’abans no eren tontos, no gens; i si havien plantat aquelles plantes, era per que allò anava bé, per que ja havien experimentat moltes coses, i si havien arribat a unes varietats o a una manera de fer amb menys mitjans que ara disposem, és per que allò era bo. Avui dia tornar a allò que vam deixar enrere, a més, ens fa ser sostenibles, perquè potenciem l’economia del nostre entorn com havia estat sempre: això no és solament ser romàntics, que ho és un xic. Això és molt comercial per que els que ens visiten és el que volen, les nostres patates, els nostres espàrrecs, els nostres tomàquets i els nostres vins. Aquests que hem fet al nostre territori, que tant de bo siguin bons i diferents i que podem expressar-lo. Així en gaudim tots.

• Però recuperar el sentit autòcton d’aquesta vinya costarà anys?

El que és important és establir una direcció. La viticultura, la vinya, l’enologia és cosa de temps, el més important és enfocar la direcció, és expressar el nostre territori. I treballar i investigar perquè siguin bons, ja que si no ho són tampoc anem enlloc: productes bons lligats a la nostre terra.

• La reconversió que plantegem s’accelerarà per la recerca de resultats econòmics..,

D’un dia per l’altre no es pot fer tot, es pot sobreviure amb diferents maneres de fer. Empresarialment el termini s’haurà d’escurçar.

• Conviure?

És clar, tenir varietats internacionals i autòctones a l’hora. Hi ha mercats que volen varietats internacionals i es fan vins boníssims amb aquestes varietats, i no els hem de rebutjar. Mentrestant hem d’enfortir el nostre territori amb allò que ens diferencia, lligant-ho amb la terra, amb el paisatge i fins i tot amb els elements arquitectònics: com ara aquí amb les barraques al Pla de Bages, que fa més de 2 segles que hi eren. El que calgui per poder així oferir aquesta diversitat al món, carai!! Caminant en aquest sentit segur que no ens equivoquem, i podem anar fent altres coses, però si perdem les arrels, perdrem la nostra identitat i sense identitat no som res.

• S’ha de trobar el punt d’equilibri, el punt de trobada?

I sense obsessions entranyes, no hem d’anar d’un cantó a l’altre. Ho hem de fer tot, mirant de sobreviure i que les empreses funcionin, perquè si no funcionen no farem res. La manera és no oblidar que cal enfortir el que és propi i identitari.

El que és important és establir una direcció. La viticultura, la vinya, l’enologia és cosa de temps, el més important és enfocar la direcció, és expressar el nostre territori.

• La DO Pla de Bages va ser pionera en la introducció de la picapoll, i s’ha esforçat a fer estudis per trobar els millors ceps.

També vam tenir sort: aquí hi havia picapoll perquè a la Cooperativa d’Artés i havia un gerent que li encantava, i els pagesos per fer-lo content li anaven portant picapoll. L’home la pagava igual que altres varietats, i els deia: “No arrenqueu la picapoll”. Tot i que les cooperatives han tingut efectes molt positius, el fet que homogeneïtzessin les produccions va fer que tot el raïm anés a para al mateix lloc i que totes les varietats es paguessin igual: i al final el pagès triava sempre les varietats més productives. Gràcies a l’actitud d’aquest gerent, a l’any 82-83 vam ser pioners en vinificar amb temperatura controlada el picapoll dels 22 pagesos que en tenien,i els ho vam pagar al doble per que no arrenquessin. A partir d’aquí es va consolidar, i amb un conveni amb l’ Incavi vam acabar de fer els estudis pertinents per trobar la varietat genètica més interessant, que donés una producció amb una qualitat adequada..

Llavors érem Vins de la Terra del Bages: vam iniciar un moviment per tal d’aconseguir ser una DO a base de potenciar aquesta varietat, i la gent va creure.

La picapoll és una de les varietats més antigues del arc mediterrani: ara pràcticament tots els cellers del Bages elaboren amb picapoll.

• Ara però esteu estudiant altres, la picapoll negre, el mandó i la sumoll.

El moviment per a recuperar la sumoll va començar al Garraf, al Penedès, però el Bages és el lloc on més sumoll hi ha plantat de tota Catalunya, actualment,i amb aquesta varietat ja hi ha un camí ben marcat.  I amb la mandó també s’està fent ja que abans havia estat molt plantada al Bages. El camí de la recuperació i l’adaptació és un camí bonic i lent, però el més important es enfocar el camí.

• La DO, al final, és la que marca el camí que s’ha de seguir.

La DO Pla de Bages va costar molt d’esforç, i això que el Bages va estar la comarca vitícola més important a finals del segle XIX amb 29.000 hectàrees.

• I la fil·loxera va arribar...

La fil·loxera i les fàbriques: des del Llobregat van venir aquí a agafar ma d’obra barata i es van constituir les colònies.

• I llavors..

Quan vam voler tornar a ser el que havíem estat va caldre molt esforç de tothom.

• També de la restauració. Es nota que aquí aposta amb fermesa pel vi de la comarca.

Sí, va ser una aposta col·lectiva, un engrescament col·lectiu de tornar a ser el que érem; una zona vitícola de importància. A l’any 1995 va cristal·litzar.

• Per fer-nos una idea concreta, va ser el moment el que va dur a plantar unes varietats concretes.

Si, l’any 82-83, quan vam començar vam plantar varietats estrangeres. Jo mateix, que havia estudiat a França. vaig dur més de 20 varietats: malbec, cabernets, pinot noir, riesling, gewürztraminer... i a partir d’aquell moment el que demandava el mercat va anar agafant forma. L’esperit inicial d’haver nascut junts ens ha permès un lligam important, els 11 cellers que ara estem a la DO compartim aquests valors, de territori, d’identitat: recuperar lo nostre, mantenir les barraques de vinya, enfortir el nostre paisatge. Ara tots estem engrescats a fer un bon sumoll potenciant allò que és ell, elaborant vins per aquell públic que busca altres registres que no són la potència, aquest color que no es pujat, la fruita àcida. La sumoll necessita que l’ajudem a trobar el seu sentit, per trobar aquesta diversitat en el mercat. Hi haurà molta gent que els encantarà aquest tipus de vi, més lleuger, elegant i amb poc grau que fa la sumoll. Fins i tot va bé per raïm de cupatge, ja que permet controlar el grau, ara que hem entrat en una època que ja no en volem tant.

• Ara és possible donar les mateixes oportunitats d’avenços tecnològics a aquestes varietats.

Si, però sense voler que siguin allò que no poden ser mai. A la sumoll l’hem d’estimar amb tot allò que té: subtilesa, acidesa, treballant molt per trobar-ho, pensant que ho farem molt bé.

• Nosaltres trobem que tot i que arriba 25 anys tard i que hem perdut moltes coses pel camí, és el moment de recuperar, ja que existeixen els medis per poder-ho fer en un termini molt més curt de temps, i arribar a treure uns productes competitius amb varietats autòctones i a més amb sentit de continuïtat. És correcte?

Si, cal fer-ho seriosament. Jo no estic d’acord amb aquells que diuen de recuperar varietats autòctones com aquells que van a fer una performance... La recuperació de varietats autòctones és un projecte de vida.

• Vol dir que ha d’haver un sentiment al marge d’una activitat merament empresarial?

Cal recuperar el territori amb quantitats suficients, que no sigui anecdòtic, de museu, ho hem de fer seriosament. Els sumolls s’han de fer de debò, i a més s’han de vendre.

• La recuperació de varietats autòctones ens permetria anar pel món amb un signe d’identitat pròpiament català.

Jo fa temps que volia apadrinar una varietat de Catalunya: no sé quina, una. I que tots els vinaters de Catalunya creguessin en aquesta varietat, i ho vaig dir públicament en el debat de vi quan vaig participar a les ponències. I aquesta marca col·lectiva, que tindria les diferències de cadascuna de les zones de producció, ens permetria anar internacionalment arreu, com el malbec d’Argentina, o la tannat a Uruguai, el tempranillo a Espanya. Una varietat en la que cregués tothom. Jo m’apuntaria aquí al Bages, com a projecte col·lectiu català. Ens donaria força internacional. Quan surts al mon amb moltes coses petites costa molt fer-te un nom. Penso que es podria plantejar seriosament.

• Posats a fer, quines idees més té?

Potenciar els vins generosos i els rancis, un patrimoni increïble. Aquets projectes col·lectius si estan ben portats i ben liderats poden donar riquesa col·lectiva.

• Hi ha una idea molt fenícia en aquest món del vi, tothom va a la seva.

Jo no hi crec amb això: si aquí al Bages la picapoll només l’haguéssim fet nosaltres ja no hi seriem: picapoll zero... I entre tots hem pogut assolir una certa notorietat, entre tots ens enriquim i ens ajudem els uns als altres.

• Podem dir llavors que sou una DO ferma i ben avinguda

Sí. Home, com tothom tenim les nostres coses, però sí. Estem tots darrera un projecte comú, que persegueix una autentificació de la vinya catalana, per saber si el mercat demana això mateix.

• Ho demana això el mercat?

Jo no sé si el mercat ho demana, però que és el camí que hem d’agafar jo crec que sí. Perquè, és l’oferta que crea la demanda, o la demanda que crea l’oferta? El que sí tinc clar és que un projecte identitari, de cultura de paisatge, camina en la bona direcció d’aquest món que vivim avui en dia. Estic convençut. El que hem fet ja està fet, hem fet i farem vins fantàstics però hem d’avançar, els esforços han d’estar orientats a buscar identificació amb el territori, personalitat i diferenciació.

• Això que ens comenta no està gaire a prop de la actual DO Catalunya

Cada denominació d’origen pot expressar el seu territori, diferenciar-se i fer les coses amb més identitat. Avui en dia, quan estem davant de un món global i que tothom sap el que fa tothom, les identitats cada dia tenen més importància, és un  sistema d’autodefensa que té la pròpia societat: tothom vol cridar als temes més identitaris que té cada comunitat. Hi ha denominacions d’origen que ho estan veient ara, però des del Pla de Bages fa temps que ens hem adonat i que ho hem posat en pràctica: les varietats locals, el paisatge, són símbols del territori, del benestar. Els paisatges volen dir qualitat de vida de la gent que els disfruta, reforçar els seus trets identitaris, els elements diferenciadors, és la motivació de ser i de viure.

El paisatge ha de tenir sentit com territori: i la identitat del paisatge és també el que hi ha plantat, en termes de vinya em refereixo.

Estem tots darrera un projecte comú, que persegueix una autentificació de la vinya catalana

• El paisatge és doncs un dels elements claus?

El paisatge és el conjunt dels elements que composen un territori. El paisatge l’ha fet l’home, és una forma de viure la naturalesa, i els hem adaptat a la nostra manera de fer: per això els paisatges son tan diferents uns als altres, per que els homes els habiten. Enfortir i donar personalitat als nostres paisatges-territoris no només és maco per les persones que habitem aquests territoris sinó també pel món, ja que quan viatgem trobem territoris diferents amb personalitats diferents i aquesta diversitat ens dona més oportunitats de viure’ls i gaudir-ne. Per això per sobreviure necessitem establir lligams amb els altres. En certa manera la DO Catalunya ha facilitat una relació entre tots els productors vinaters de Catalunya per poder abastir tots els mercats i per tant la nostre supervivència pel que fa a varietats, i per altre banda ens permet identificar el nostre territori.

| Més...

Darrera actualització de dissabte, 28 d'agost de 2010 18:35