La guia de Vins de Catalunya - Guia de Vins de Catalunya

“Pel futur hem d’apostar pels ceps espanyols i catalans”

Com els centenars d’aficionats a l'enoturisme que visiten diàriament Torres, vam gaudir del passeig  per les instal·lacions. Al final del recorregut, el Sr. Torres ens esperava al restaurant amb una copeta de Natureo , el vi amb baixa graduació, fresc i lleuger. Hem de reconèixer que va ser una troballa interessant per a iniciar-nos, per treure’ns la calor sense por a embriagar-nos... Ràpidament  la conversa.   El Sr. Miguel Agustí Torres no ens va decebre, llest, viu, inquiet de mena, com el que realment és, un home  de negocis, amant del vi. Les seves fites ja ho diuen tot, i l’èxit de la marca és la prova. Sense esperar-nos-ho ens preguntà:   Saben quantes marques treballem aquí a Torres?   A la vora de 50 referències va contestar el Jordi Alcover.   El Sr. Torres, satisfet per la resposta el va felicitar, i va continuar.   El públic no sap que tenim 50 marques, la gent recorda 4 o 5, Viña Sol, Viña Esmeralda, Sangre de Toro… Coronas, però no saben gaires més, ni 20.

Però Torres si ho recorda?.

Torres com a paraigua sí que ho recorda, això és cert.

Tot just quan arribàvem comentàvem que es podria fer desde els cellers per augmentar el consum de vi entre els joves.

Segurament hauríem de desmitificar el nom del vi. Segons estudis de les empreses de màrqueting el pitjor que podem fer és ensenyar la tassa de plata subjectada per un home vestit de frac. El mon del vi ha d’arribar com una cosa fàcil, com feu vosaltres.

Ho intentem, això si. Per exemple una de les coses que nosaltres sempre diem es que quan un sommelier es presenta davant un grup de persones sap quantes se li acosten, però mai quantes se’n van. Potser estem cometent una errada molt grossa de comunicació? La persona que va a un restaurant de luxe, ja espera trobar un sommelier, que l’ajudarà, que l’orientarà; ja vol trobar l’arquetip del senyor amb frac. Miri, li explicaré un exemple, ja fa anys a un restaurant francès li vaig haver de demanar al sommelier que em portés una cubitera pel vi negre que m’estava prenent, ja que jo trobava que no estava a la temperatura adient, que estava calent; i no oblidem que el que pagava era jo, no aquell senyor. Això es el que no pot ser. Aquí Espanya ja  saben com ho han de fer.   L’únic motiu final d’un vi es que sigui bo i que pugui sortir al mercat i agradar: el que pugui haver passat amb el territori, amb la història d’aquell lloc, no importa tant. Es pot defensar quan es tenen dues línees de producció com ara la de Torres, vins elaborats amb varietats autòctones, concentrats pràcticament a la DO Catalunya i d'altres amb varietat forana, vins del món concentrats a DO Penedès; però amb cellers petits no ho puc entendre… vull dir, els préstecs d’ara fa uns quaranta anys s’han convertit en colonitzacions de varietats foranes? La vinya forana als anys 60 va ser important, tot i que nosaltres en inici estàvem en contra. A aquells anys quan anàvem per EEUU defensàvem els ceps d’aquí, i des de allà ens deien "feu un cabernet, feu un chardonnay"…, i nosaltres rai, escolti, no, parellada. Que va passar? Per una banda havíem vist Jean Leon que estava fent un bon vi de cabernet. Quan vam comprar la finca de Mas La Plana, cap al 1966-1967, i vam tenir que plantar ceps per fer vi negre, es va decidir plantar cabernet. Si el comparaves, en aquell temps, tothom tirava cap al gust del cabernet.

Som conscients d’això…

Però ara ja fa molts anys que no plantem ni una sola hectàrea de cabernet.

Perquè ara amb les tècniques actuals, amb els sistemes de vinificació moderns, ja es podria dir que amb una varietat com la sumoll es podria fins hi tot aconseguir color?

Jo no m’hi posaria. Quan vam arribar aquí ja vam treballar la sumoll i el vi que feia era horrorós. Però la bona noticia és que hi ha ceps catalans amb molt bones perspectives. Ja fem servir el samsó i el garró pel Grans Muralles. Ara tenim tres o quatre que estem experimentant i són espectaculars.

Però el samsó és la carinyena?

El que fem servir nosaltres és el cinsault francès, que existia aquí; als anys 60 encara trobaves alguna vinya per aquí.

Els préstecs de vinya de la història?.

Inclús jo li diria que probablement el cinsault és originari de Catalunya, ja que la vinya del Midi va ser plantada per catalans que es van establir allà: històricament era el mateix territori.

Així doncs, ja s’està treballant en la recuperació de  la vinya autòctona catalana.

Si, sens dubte, però s’ha de dir que aquestes varietats faran vins per a minories, per a sommeliers que els recomanaran, i que faran bona feina, o potser per a exploradors: però per al consumidor no seran.

Llavors com podem explicar el fenomen Priorat?

El Priorat es una categoria, i encara ha de guanyar la guerra, però és un territori. El Priorat té una història, els monjos de La Cartoixa...

En aquesta ronda d’entrevistes busquem la opinió dels cinc més grans de Catalunya. Atès que nosaltres a La Guia de Vins de Catalunya hem expressat la nostre opinió sobre el vi en el territori català, desprès d’haver tastat més de 3000 vins en dos anys, entenem que tenim elements de judici, però de la mateixa manera entenem que vostès en poden tenir més. Volem veure segons les veus dels cinc cellers més autoritzats del vi català, cap a on ha d’anar?. Per exemple, el sector parla malament de la DO Catalunya i nosaltres pensem que aquesta DO ha afegit molta credibilitat a Catalunya posant ordre: era aquest l’esperit? La DO Catalunya era molt necessària, com bé diu vostè per posar ordre, però també per repartir la riquesa dels viticultors. Hi havia molts que havien de vendre el seu raïm a preus rebentats i amb la DO Catalunya ho poden fer a millors preus. Per exemple, nosaltres paguem el raïm a 75 cèntims de mentres que La Rioja l’ha acabat pagant a 30 cèntims; a més a la campanya anterior vam reduir les compres per mantenir el preu. El preu que nosaltres pagàvem anteriorment estava entre 80-90 pesetes, un preu molt més alt que el que es pagava a altres zones catalanes als viticultors que anaven a cooperatives, a vendre al engrós.

Com veu el futur del vi català?

Soc optimista. Ara torno de EEUU, estan funcionant molt bé els vins catalans allà. El Priorat està tenint molta acceptació.

A fora anem triomfant, però què s'ha de fer per augmentar el consum entre els catalans de vi català?

S’està avançant en aquest sentit també. No hi ha formules miraculoses, fer els vins el màxim de bons, que ja ho són en general. Quan hi hagi una possibilitat de col·laboració amb un altre s’ha de fer. Les fires, les mostres com ara a Barcelona, a Vilafranca la Fira del Gall, on s’organitzen tasts. Ja fa deu anys vam anar a Paris i vam convocar a 12 sommeliers francesos a un hotel i es va organitzar un tast de vins de Reserva d’aquí amb vins de Reserva de La Rioja, i el Penedès va guanyar de carrer.

El número 1 va ser el merlot de Jean Leon, però Can Feixes va quedar molt bé, i també l’Albet i Noya. A la tornada va costar molt de donar-ho a conèixer. A la conselleria ens van dir que no es podia fer res, i havia el Conseller Grau en aquells moments. Llavors vam organitzar dinars a restaurants i a la gent i als periodistes els agradava molt, i va anar molt bé. Però a Catalunya trobes una cultura que encara li agrada el vi de fora.

El que podem constatar per la nostre experiència de tast a La Guia de Vins de Catalunya, és que al Penedès , en quan a vins negres hi ha un ús excessiu de Cabernets i Merlots, i molts d’ells amb gusts de pebrot i metàl·lic.

Així que abuses de la producció aquest fenomen es multiplica. Una plantació de vi negre al Penedès no hauria de produir més de 6000 Kg. per hectàrea.

Es podria parlar llavors de l’ús de la targeta vinícola. Es possible que es puguin creuar tres DO dintre la mateixa hectàrea. O sigui Penedès, Catalunya i Cava.

Nosaltres fa molt temps que ho diem, el més important es que el pagès segmenti la seva producció. Quan un pagès es compromet amb qualsevol casa, Codorniu, Freixenet, Torres, a vendre’ns, per exemple 50000 Kg.,  ha de pensar en fer-los bé, i amb el preu que nosaltres paguem -75 cèntims el Kg.- ho ha de fer bé.

El més important es que segmenti la seva producció i els kilos que faci els faci bé. Sinó té comprador ha d’anar al mercat i allà trobarà 20 cèntims per Kg. doncs aquí està el problema. Nosaltres exigim als pagesos que facin una producció de qualitat. El que facin en la resta no ho podem comprovar.

Vostès van a comprovar la producció in situ?

I tant!!

O sigui que si no hi ha control, el pagès fa d’aquí i d’allà...

És clar. El problema és que la DO hauria de comprovar més la qualitat del raïm que es produeix. La administració de les DO hauria d’anar a fer inspeccions. Jo quan anava a les reunions m’exclamava de que no es fes; van als cellers però a les vinyes mai. A altres regions d’Espanya es segueix de més a prop.

Calen doncs elements de control.

Si. I treballar amb un grup de viticultors selectes. Nosaltres tenim uns 900 viticultors. Cada any es fa una reunió i es fan també seguiments. Cadascun d’ells tenen un coordinador que els representa, que es reuneix amb nosaltres, i cal parlar amb ells per evolucionar en qualitat i per que aquesta gent es guanyi la vida. Cada any surten propostes per millorar.

Però al marge d’aquests 900 viticultors on la qualitat té molta incidència per la relació amb Torres, hi ha molts que no tenen controls.

Si, és evident. La DO no aporta organització per assegurar la qualitat, és real, ni aquí ni en lloc.

El concepte de Denominació d’Origen què ens defineix?.

L’origen, però la qualitat es la marca.

Si i tant, però hauria de significar més coses, història, cultura, territori. Per exemple el Penedès es líder amb cultivar varietats foranes.

No, macabeu, xarel·lo i parellada són les estrelles de la producció!!!.

Ja, però creuades amb la DO Cava

Aquesta es un altre complicació!!!!

Anem doncs, a la pregunta directa. És possible que la DO Penedès pugui anar pel mon dient "la diversitat és la nostra raó de ser". No resulta un xic contradictori, pel fet de que una DO no pot ser mai diversitat?

Segurament té raó. Els anys 60 i 70 aquesta diversitat ens va permetre entrar a molts mercats. Pel futur hem d’apostar pels ceps espanyols i catalans.

Per poder fer-nos amb un discurs d’identitat?

És clar. Ara per exemple a Amèrica ja entenen el tempranillo, i la garnatxa també. El Sr. Parker va estar al passat novembre a Wine Future a la Rioja i va fer un tast de 25 o 30 garnatxes.

Ens han colonitzat les varietats franceses, tot i que aquí a Catalunya es fa vi des de fa 2500 anys: malgrat això a cadascuna de les DO catalanes es pot fer vi amb qualsevol varietat colonitzadora. Què ens ha passat?

Vagis on vagis el fenomen merlot i chardonnay existeix, Australia, Xile...

D’aquestes zones ho podem entendre per què fa solament 200 anys que fan vi..

Si però es fa aquest vi per què es el que la gent entén!!!

Però durant aquest període dels anys 60 i 70 quan es va decidir apostar pel que el mercat demandava, no hauria pogut anar la administració a regular i guardar una mostra de totes aquelles varietats autòctones, i ara en podríem gaudir del nostre patrimoni?? Per què no es va fer?? Ningú va pensar??

De totes maneres, la viticultura catalana queda molt malmesa després de la fil·loxera. França també va quedar molt afectada i es necessitava produir vi. I que plantava la gent? Varietats de gran producció com per exemple sumoll i en el cas del cava, macabeu, xarel·lo i parellada per qüestions de timing de recol·lecció. La macabeu abans, ja que és primerenca, i per acabar la parellada. Només va ser per això que es va fer, no per altre cosa.

Nosaltres ara hem trobat uns ceps que estem estudiant, encara no tenen nom, no hem trobat referències amb les analítiques d’ADN ni per satèl·lit , li diem el número 4; fa un vi negre fantàstic.

L’esperem, doncs.

| Més...

Darrera actualització de dilluns, 4 d'octubre de 2010 20:20