La guia de Vins de Catalunya - Guia de Vins de Catalunya

Per què hem anat a l’Alguer

 

Veient la paràlisi total de qui ha de treballar pel vi català des dels despatxos, no és estrany que algú prengui la iniciativa. Pel que jo recordo i he llegit, realment la viticultura catalana ha anat sempre de la ma dels empresaris, i mai dels organismes que a cada època havien d’ocupar-se de que les coses rutllessin.

Molts dels que us passegeu per aquí sou coneixedors de les nostres opinions i sabeu també que hem dit sempre la nostra, independentment del que pensi ningú. Pensem que només així es pot avançar en la recuperació del vinyar català i de la seva identitat, i que és un fet que cal trobar la solució a un impasse comercial que diu que totes les DO catalanes, segons l’actual situació, poden produir el mateix vi sense més diferència que la que donaria el famós “terroir”. No cal dir que això no s’aguanta, i que estem patint una situació semblant a la de qualsevol zona productora del nou món, sense marcar cap diferència tangible entre un vi fet amb varietat pròpia i un altre que vol fer una fotocòpia d’un vi francès qualsevol. La admiració constant per tot allò que ve de França ens ha portat a un provincianisme un xic obscè i desinhibit, potser tan convençut que baixa la guàrdia i deixa d’estar alerta de la seva imatge pública de súbdit incondicional. M’explicaré amb exemples.

Un cava s’ha de dir Rosé de Noirs? El més provincià de tot és que és fet de garnatxa negra. Què s’ha de pensar quan hi ha no només aquest i no només entre els caves, sinó també entre els vins rosats i blancs, una munió de vins que segueixen la manera francesa d’anomenar les classes de vi? Dubto que la percepció d’un client mig estigui, ara per ara, condicionada per aquest afrancesament a l’hora de triar un producte: i per tant, ho trobo terriblement mediocre i innecessari.

Afegim el fet d’acceptar la classificació “extra brut” entre els caves; un extra brut a la Champagne, com el seu nom indica, està entre el brut i el dosage zéro o brut nature, mentre que aquí és una classificació que correspon a criteris exclusivament comercials, atès que està inclosa directament dins el brut. Per què serveix, doncs? Per ser més francès? Em recorda els gals de l’Astérix, quan volien ser “galorromans” i posaven columnes al davant de les seves cabanes, o volien fer aqüeductes quan passava el riu pel mig dels seus poblats.

El cas és que mirant cap a França, hem perdut el nord; i mira que és allà mateix. Estant així les coses, ens hem volgut marcar objectius possibles a mig termini, i és per això que ens hem anat a l’Alguer a buscar part del que teníem i ens hem deixat perdre. Conservar el patrimoni no és precisament els que ens caracteritza, i fins que algú des d’un despatx oficial arribi a entendre que una vinya de 80 anys és patrimoni i no es pot arrencar així com així, plourà força, per desgràcia. A més de tot això, està el patrimoni purament botànic, o científic, de les varietats de la vinya: deixar-ho perdre és tant com deixar que s’extingeixi una espècie animal, però potser aquesta sensibilitat és una utopia ara per ara. Apel·lar a aquesta raó sense garantir el rendiment necessari, atès que del raïm se’n fa vi i d’aquest se’n fa negoci, és intentar avançar en una via equivocada. Fora, doncs.

El Nord, doncs, és a l’Est, a la mateixa ratlla que marca el paral·lel 41. Allà ens vam deixar una reserva d’identitat que hem volgut recuperar en la mesura dels possibles. Bé, no us penseu que allà tot són flors i violes: hi ha qui sobreexplota la vinya amb productivitats brutals, emparrats a 2 metres d’alçada i reg per aspersió: aquests ceps no duren, pobres, més enllà de 25 anys, i són propietat de l’empresa privada més important de la zona: Sella & Mosca, que forma part del grup Campari.

Deixant de banda aquests desgavells i també la confiança de certs productors en el que li quedi de vida a la globalització i als vins de cabernet i merlot, la gran notícia ha estat que els vins autòctons tenen molta força no només a l’Alguer i a Sardenya, sinó també a la resta d’Itàlia, que consumeix gairebé dos milions d’ampolles d’una sola marca de Vermentino di Sardegna, Aragosta, produïda per Cantina Santa Maria la Palma, de l’Alguer. La importància d’aquesta cooperativa pel nostre projecte és cabdal, atès que tenen un tresor en forma de vinya experimental: 70 ceps de cadascuna de les varietats autòctones de l’illa i de més varietats experimentals de tota mena. Hem aconseguit arribar a un tracte amb ells, pel proper mes de març, per aconseguir fusta de la poda per tal de reinserir dues d’aquestes varietats a sòl català: i és possible per una raó ben clara, que es tracta d’una vinya experimental en col·laboració amb una universitat, i l’esperit de la mateixa és la difusió i multiplicació de les varietats en el circuit comercial per tal de garantir la seva continuïtat, per tal que no es perdi el seu conreu, per tal que la varietat no acabi, doncs per desaparèixer: evident, no?

 

Una mica d’història

A Sardenya van arribar els catalans el segle XIV i van trobar l’illa conreada amb blat, olivera i vinya de raïm blanc, de les varietats nuragus, nasco i la omnipresent moscatell. Acostumats a beure vi negre, aviat van introduir més varietats a sòl sard, com ara garnatxa (actualment coneguda com a cannonau), boval (cagnulari), o mónica (monica). Però veient que les varietats s’adaptaven perfectament i que els vins eren molt més que acceptables, aviat van atrevir-se amb varietats blanques com gra d’oliva, ungla de milà, giró o trobat (o torbat, actualment torbato, gairebé exclusiva de l’Alguer).  El conreu d’aquestes varietats va sobreviure a la pèrdua de l’illa al 1714, establert com estava dins l’economia rural del territori sard.

Amb l’arribada de la fil·loxera la vinya catalana va perdre bona part d’aquestes varietats, dins el procés de selecció degut a que les varietats tradicionals, arreu del continent, van haver de passar, una per una, l’examen de la correspondència idònia amb el peu americà immune a la malura, imprescindible per sempre més per plantar vinya al continent i a altres illes. Així doncs, moltes van caure a Catalunya per aquesta raó, i també per la rendibilitat demostrada de la trilogia macabeu, xarel·lo i parellada: triades pel cupatge del vi espumós català perquè optimitzaven els recursos humans a l’hora de les collites, fetes sempre per aquest ordre fins al setembre.

Després, quan va arribar el moment d’abastir el món de vi procedent de varietats franceses, els viticultors catalans van optar per arrencar, sense conservar-les, les varietats autòctones que hi havia barrejades als camps, per plantar vinyes monovarietals de cabernet sauvignon, merlot o chardonnay.

La pèrdua recent d’aquest patrimoni històric i cultural és el que dona valor, com hem vist abans, a la vinya algueresa i sarda, perquè les varietats mateixes són un tresor per  la vinya catalana, més encara davant l’impasse comercial que suposa oferir majoritàriament al món els mateixos vins que Bordeus, però més barats, o que el nou món, però més cars: el mercat del vi català tot just ara surt de la fase de la vinya francesa globalitzada, anomenada amb tant encert com ironia i elegància natural, per l’enyorat Emili Giralt, el “pensament únic”.

Amb aquesta conjuntura el mercat ja no somriu com abans i cal una reacció cap a la identitat. Anar a l’Alguer a la recerca de la tipicitat perduda sembla una entre d’altres solucions, tot i que no hi ha moltes a l’horitzó.

Així doncs, a proposta de l’equip de la Guia de Vins de Catalunya, i amb el suport del Departament de la Vicepresidència per mitjà de la Direcció General d’Acció Departamental, s’ha propiciat la formació d’un grup de cinc cellers interessats en la reintroducció d’aquestes varietats en sòl català. Es tracta dels següents:

• Celler l’Olivera, de Vallbona de les Monges, a la DO Costers del Segre.
•  Ferré i Catasús, a la Granada del Penedès, de les DO Cava i DO Penedès.
• Sabaté i Coca, a Subirats i Sant Pere de Riudebitlles, de la DO Cava i de la DO Penedès.
• Venus la Universal i Mas Martinet, de Falset i Gratallops, de les DO Montsant i DOQ Priorat.
•  I Vinyes Domènech, a Capçanes, de la DO Montsant.

Es tracta doncs d’un intercanvi bidireccional i amb opcions de futur clares: la Guia de Vins de l’Alguer contribueix cada any a vertebrar la producció algueresa com una entitat amb caràcter propi i mediterrani fins el moll de l’ós; i els cellers algueresos ajuden a la vinya catalana a recuperar part de la seva identitat perduda cedint la fusta per la reintroducció de les varietats que siguin d’interès pels cellers catalans implicats.

És evident que un estudi exhaustiu de les varietats existents a cadascuna de les vinyes pot ser cabdal pel món de l’ampelografia i pel mercat del vi,”: per tant, en una segona fase es poden aconseguir més ceps que els esmentats, atès que tota l’illa de Sardenya és idònia per qualsevol dels tres cultius històrics de l’agricultura mediterrània, que encara conviuen barrejats per tot el territori sard amb els manats d’ovelles.

La Guia de Vins de Catalunya, i el seu equip, veu realitzada molt abans de previsions una tasca per la qual treballa des de fa tres anys, que és la recuperació de la identitat de la vinya catalana. Aquest projecte representa pels objectius un avenç de 10 anys respecte als períodes programats a dia d’avui, i contempla aquesta iniciativa com el començament ferm, ara per ara, del primer objectiu de la nostra feina anual. Agraïm doncs la sensibilitat del Departament de la Vicepresidència per mitjà de la Direcció General esmentada, atès que calen accions decidides i concretes com aquesta per la tasca pendent de la vinya catalana; anar a la recerca de la identitat perduda.

---

Afegeix aquesta Pàgina als teus xarxes socials favorites
( 9 Votes )

< Anterior		Següent >

Darrera actualització de divendres, 13 d'agost de 2010 20:25